Calma absoluta abans de la tempesta

"A Espanya no hi ha un buit de poder, sinó un poder que no està sotmès a la llei, un poder tirànic"

El paral·lelisme entre Catalunya després del 27 de setembre i Espanya després del 20 de desembre és alliçonador. Al Principat tota l'obsessió era constituir un govern, per difícil que fos, per no haver de repetir les eleccions i, al final, es va aconseguir gràcies al sacrifici personal del president Mas. A l'Estat, en canvi, l'obsessió sembla que és no constituir cap govern i repetir eleccions, un fet que serà gairebé segur perquè el president està disposat a sacrificar-ho tot excepte la seva pròpia persona.

Full de ruta a Catalunya i, segons es diu, un buit de poder a Madrid. El primer és cert, encara que està per veure com funciona; el segon, no. No hi ha buit de poder. Hi ha un poder posseït per una organització de presumptes malfactors i constituït amb tirania. En efecte, el govern es declara en rebel·lia davant el Parlament i el Parlament, triat per sufragi universal, però acovardit, no s'atreveix a destituir-lo per la via expeditiva que té a les seves mans, que és la moció de censura. No sé si hi ha un altre cas en la història europea en què un Parlament s'acovardeixi tan lamentablement davant un govern que, com no obeeix al dipositari de la sobirania, es constitueix en tirà.

Segons el govern, com que aquest Parlament és nou i no li va donar la confiança en el seu moment, no els pot controlar. Això és fals. No hi ha parlament nou ni vell; el Parlament és un òrgan continu, no queda en suspens perquè la sobirania popular no pot suspendre's. Per això existeix la diputació permanent, perquè el Parlament no està mai absent. Diferents són les legislatures, no l'òrgan en ell mateix. Aquest Parlament pot i ha de controlar el govern estigui o no en funcions i si el govern es nega, se l'ha de destituir.

Fer el contrari és faltar al seu deure. Així que a Espanya no hi ha un buit de poder, sinó un poder que no està sotmès a la llei, un poder tirànic. I el més probable és que es repeteixin les eleccions, ja que els partits són incapaços de trobar una solució perquè, a diferència del que ha succeït a Catalunya, cap d'ells sap posar els interessos d'aquesta Espanya que diuen que defensen per davant dels del seu partit.

Però precisament aquest caràcter tirànic, no sotmès a la llei del govern de l'Estat (el mateix que diu a tots els altres, especialment els independentistes catalans que han de sotmetre's a la llei) és el més abominable, el que preanuncia dificultats, intransigències, interferències i, en últim terme, provocacions en el procés independentista. Perquè, qui se salta la llei una vegada, se la salta cent.

Per això aquest moment d'aparent calma absoluta -amb un govern funcionant a Catalunya i un altre sense funcionar (o sigui, "en funcions") a Espanya- requereix especial atenció a les mesures que el govern català prengui i com les justifica. La legalitat que el govern de l'Estat i l'oposició parlamentària invoquen per restringir l'àmbit d'actuació de les institucions catalanes té tota la força d'obligar del dret positiu i cap des del punt de vista de la legitimitat del mandat democràtic. Però el govern català no pot esperar una altra cosa que dificultats i/o provocacions del central, estigui aquest governat per la dreta o per l'esquerra espanyola que nega d'arrel el dret a l'autodeterminació dels catalans.

Per això i perquè la consciència de la raó es converteixi en la raó de la consciència, ha de continuar amb el seu full de ruta, sense descans, sense oferir flancs desprotegits a l'atac de l'adversari. El termini dels 18 mesos té un valor orientatiu, però no pot convertir-se en un element forçós que impliqui que el seu compliment sacrifiqui la seguretat del procés.

El que es faci amb el suport de la majoria parlamentària tindrà, per descomptat, el valor de la legalitat però, per reforçar-ho amb el de la legitimitat, ha de venir confirmat amb la majoria social i les últimes enquestes demostren que hi ha una feina de pedagogia pendent, un treball d'actuació de sobirania perquè la gent el percebi més eficaç que l'actuació en un règim de dependència autonòmica. I això no s'aconsegueix de la nit al dia, no s'improvisa.

Finalment, les institucions catalanes han de seguir consolidant la rellevància internacional. La cinquena columna de l'independentisme català és a l'exterior i, perquè el seu poderós efecte s'escolti quan sigui necessari, ha de tenir perfectament clar quin és el contingut i el caràcter pacífic i democràtic de la causa a la qual es demana que es doni suport.

En altres termes, sense pressa però sense pausa, el govern que avui administra una majoria parlamentària ha de recolzar-se en una majoria social quan la calma absoluta es trenqui i el govern central de fet trepitgi l'accelerador en contra del procés.




Comentaris

envia el comentari