El meu avi

"Sí, el meu avi va ser un refugiat de guerra, un exiliat, una ànima en pena que va haver de creuar fronteres amb una mà al davant i l'altra al darrere per buscar-se la vida"

Cada dos diumenges, quan hi havia partit al Camp Nou, m'agafava de la mà i m'hi duia. Ell tenia en propietat una localitat de tribuna, jo seia la seva falda i quan em vaig fer més gran em col·locava dret a la barana, amb l'aquiescència del vigilant de la zona. De tornada a casa sempre ens aturàvem al bar Siete Hermanos de Travessera amb Joan Güell, i m'explicava coses.

El meu avi va haver de fugir al 39. Mentre els nacionals entraven per Lleida ell sortia per la Jonquera com tants altres. Desconec si va estar al camp d'Argelers, mai en va fer referència, l'únic que tinc clar és que va anar a petar a Tolosa de Llenguadoc, on compartia pis amb altres catalans. Quan tenien un os de pernil el lligaven amb un cordill per reaprofitar-lo de caldo en caldo. Això m'ho explicava rient. A les nits, una dona de fer feines francesa que treballava per a un capitost nazi li portava plànols que ell copiava durant la matinada (era arquitecte tècnic). L'endemà al matí els plànols tornaven a ser al seu lloc. No em consta cap altre acte d'heroisme, però a mi amb vuit o nou anys allò em semblava brutal i m'ho continua semblant.

Va aguantar a França fins al final de la segona guerra mundial, al 1945, i quan va comprovar la traïció dels aliats i va entendre que teníem Franco per a estona, va fer les maletes, va pujar a un vaixell i va arribar al Brasil. Que sapiguem allà no hi coneixia ningú però els catalans estaven organitzats i de seguida va començar a treballar de fuster. Un cop estabilitzat va escriure a la seva dona, de qui estava separat i que s'havia quedat a la Barcelona ocupada amb els dos fills, i li va dir envia'm els nens que aquí tindran un futur. I així va ser com la meva mare va arribar al Brasil en una dolorosa operació de reagrupament familiar.

Sempre va tenir al cap el retorn i quan, a finals dels anys seixanta, va saber que el règim franquista ja no tenia res contra ell, va tornar a Barcelona, on va morir l'any 1980 quan jo tenia 10 anys. Abans, però, va tenir temps de portar-me al Camp Nou molts diumenges i d'explicar-me tot això que ara he escrit, i més coses.

Sí, el meu avi va ser un refugiat de guerra, un exiliat, una ànima en pena que va haver de creuar fronteres amb una mà al davant i l'altra al darrere per buscar-se la vida. Porto dies pensant en ell mentre veig les imatges dels refugiats sirians a Grècia, i m'he decidit a escriure aquesta article quan he llegit la carta del president Puigdemont al comissari europeu Dimitris Avramopoulos oferint Catalunya com a país d'acollida de 4.500 refugiats. Diu Puigdemont: "The people of Catalonia have also been refugees themselves (...); our history is filled with examples of that, and simply we cannot keep looking at this tragedy without acting".

Crec que mai no m'havia sentit tan orgullós de ser català com amb aquesta carta. I mai no havia sentit tanta esperança de pensar que la república catalana que arriba serà un país decent.




Comentaris

envia el comentari