Llegir Rovira

"El millor homenatge que podem fer al compatriota ara insultat, des de les ones públiques, és llegir-lo i rellegir-lo"

El periodista, escriptor, historiador, teòric de la qüestió nacional i polític tarragoní Antoni Rovira i Virgili no és, només, una de les plomes més elegants de la prosa catalana. També és un dels grans noms de referència de l'europeisme i l'interès per l'escena internacional, així com pel seu compromís amb la democràcia i una actitud oberta i liberal en política. De fet, és a ell a qui devem la informació regular a la premsa catalana sobre política internacional o bé la concepció de l'article d'opinió com a veritable gènere literari, àmbit emprat per ell per a divulgar la història nacional de tants països, sovint molt allunyats geogràficament del nostre. Mogut per un interès constant per allò que succeïa arreu del món, va conèixer abans la història de Rússia o de Finlàndia que la del seu país. Home de mentalitat oberta i esperit cosmopolita, va ser tot el contrari d'un intel·lectual tancat a l'exterior o amb una visió provinciana de la realitat. Pocs com ell tenien un coneixement tan precís i documentat de les vicissituds històriques, culturals i polítiques que, en aquells moments, assolaven Europa.

Va traduir de l'anglès al català obres de Nathaniel Hawthorne, el 1910, i de Jack London, el 1938, tots dos escriptors nord-americans. De La crida del bosc, d'aquest darrer, es porten fetes fins ara més de dues desenes d'edicions de la seva versió. Va escriure Història de Rússia des dels temps primitius fins als temps actuals (1919) i l'assaig Pi i Margall i Proudhon (1936) i el trepidant Viatge a la URSS, efectuat el 1938, i que no va aparèixer fins al 1968, amb pròleg de Joaquim Molas.. Diputat al Parlament de Catalunya, institució que va presidir a l'exili, va publicar diverses obres sobre el sistema institucional en democràcia, com ara La representació proporcional en el sufragi universal (1910), En defensa de la democràcia (1930), reeditada en anglès el 2012 per la universitat que duu el seu nom (In Defence of Democracy), Catalunya i la República (1931), Els Sistemes electorals (1932) i La Constitució interior de Catalunya (1932). Aplegà els articles on no podia parlar de política, durant la dictadura de Primo de Rivera, a Teatre de la natura (1928) i Teatre de la ciutat, aparegut pòstumament, repetidament editats i veritable joia de la prosa catalana.

Són nombrosos els llibres, articles i conferències que, al llarg de la seva vida, va dedicar a la qüestió nacional, el federalisme i el concepte de Països Catalans, que ell sempre defensà com a àmbit territorial de la nació catalana, amb un verb clar, net i vibrant, no exempt d'un cert to líric. Ningú no ha escrit mai tantes pàgines sobre el fet nacional català com ho féu ell. El 1939, quan ja era a l'exili, la seva caseta d'Horta va ser assaltada pels falangistes i la biblioteca en va desaparèixer, si bé molts dels seus volums van fer cap a l'arxiu de Salamanca i alguns dels seus llibres i documents van ser utilitzats per a l'obra Historia del nacionalismo catalán del falangista Maximiano García Venero, un dels pares del concepte "rojo-separatista". Els primers setantes, l'aleshores autoritat en matèria de cultura del govern franquista, Ricardo de la Cierva, prohibí als hereus de Rovira la reedició de la seva Història nacional de Catalunya, amb l'argument que quan l'autor emprava el mot "nacional", per a referir-se a Catalunya, no feia cap joc de paraules. I, en això, cal reconèixer que el franquista tenia raó. Molts dels seus articles polítics, recollits en diversos llibres aquests darrers anys, són d'una actualitat absoluta i, lamentablement, descriuen amb encert el clima de catalanofòbia, insults, amenaces fatxendes, ignorància, incultura i boicots a productes catalans, existents ja fa un segle i que encara es mantenen avui, talment com si fossin escrits ara mateix.

És a aquest Antoni Rovira i Virgili, enterrat al Voló, en terra catalana però a l'exili, que el secretari general de Sociedad Civil Catalana, l'entitat de les tres mentides, es va permetre titllar de "xenòfob" a la tertúlia de la ràdio pública catalana on és convidat, regularment, com a col·laborador. Emplaçat pel també tertúlia i historiador Joan B.Culla a esmentar un sol text en què basar aquesta acusació, José Domingo va assegurar no haver-lo llegit mai... I afirmà que si ho deia és perquè ho havia llegit en un llibre de Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana, una altra triple guatlla del mateix ram. Doncs bé, no és de calaix, per Caja que sigui, difondre falsedats des de l'odi, la ignorància o la mala fe o, probablement, des de totes tres posicions alhora. És, realment, molt greu que persones amb responsabilitats representatives, professions que requereixen estudis superiors i catedràtics universitaris, es permetin de mentir i, pitjor encara, difamar algú de qui es desconeix tota la seva obra intel·lectual, ja que no se n'ha llegit ni una sola ratlla.

El millor homenatge que podem fer al compatriota ara insultat, des de les ones públiques, és llegir-lo i rellegir-lo. Hi trobarem, a la seva obra, no sols el goig de la llengua ben emprada i l'elegància d'un estil d'estructura tan romana com els carreus de la muralla tarragonina, sinó, també, els arguments ben travats per a fer front a la insídia, la ignorància i la catalanofòbia. Hi trobarem, doncs, el bon gust dels que estimen la cultura, la veritat i la llibertat.




Comentaris

envia el comentari