I si se'n van tots quatre?

"Em compto entre la gent que pensa que el que passi a Madrid i qui hagi de ser el nou President del Govern espanyol ens importa i ens condiciona"

Aquest cap de setmana hem assistit a l'acte de regeneració, renovació, substitució de lideratges que s'ha produït a UGT. Una persona que porta més de vint anys alliberada (paraula força irònica, no m'ho negaran) i que ha dit més d'un cop que ja ho deixava, presenta en "primàries" la seva candidatura a dirigir el seu sindicat en el nivell estatal, i treu el 51 per cent dels vots d'una organització que, tot i essent la més important força sindical d'aquest país, té una afiliació ridícula si es compara amb la massa assalariada a la que diu representar. Sigui com sigui, un cop erigit en la condició de secretari general de la UGT a tot l'Estat, es converteix també en "agent social" als efectes de determinar el contingut dels convenis col·lectius en nom de tot obrer, afiliat o no. El dèficit democràtic de l'organització és tan flagrant com sempre, ja sigui pel nombre dels implicats, ja sigui pel seu funcionament intern, el mateix que es produeix en el si dels partits polítics, aquests grups de privats que colonitzen les institucions vot mediant, i que no poden, no saben o no volen entomar el repte d'una nova política de la que tothom parla.

Em compto entre la gent que pensa que el que passi a Madrid i qui hagi de ser el nou President del Govern espanyol ens importa i ens condiciona. El mateix passa en els partits catalans que són perifèries de les seves estructures estatals (PP, PSC, C's, etc.) i crec que hores d'ara a les files de Quico Homs també comença a ser vista com una qüestió a tenir en compte. La prova de què aquesta no és una posició equivocada la tenim en els veïns britànics i la seva manera d'entomar el repte d'Escòcia i el d'Europa; no qualsevol governant és igual als efectes de resoldre els conflictes territorials. Com sigui que aquests dies un dels quatre eventuals protagonistes dels pactes de govern s'ha entestat en dir que sols es pot negociar amb el PP si Rajoy se'n va, em pregunto què pensarien d'una proposta que, en línia amb aquest raonament (és un dir) els hi plantejo: perquè no marxen tots quatre? S'ha reconèixer que Iglesias res ha dit de fer fora Rajoy, i que Sánchez l'única cosa que fa es repetir que no parlarà amb ell, però tenint en compte que el PSOE no pot (o no sap) acceptar una consulta si no vol ser engolit per Susana Díaz, i que en l' opció dretana els números no surten sense el PSOE i C's, potser la solució (ni que sigui com a desllorigador psicològic) és que tots demostrin el seu patriotisme, el seu servei al país, i com afegit en el cas d'alguns, que és cert això que diuen de que no creuen en els lideratges personals. Rajoy marxaria perquè ho diu Rivera; Rivera, per coherència amb el que demana; Sánchez perquè diu que pacta amb Rivera pel canvi en la política i Iglesias per a no ser menys que la resta, ja que és el mes "guai" i modern del grup.

Però no passarà; en el cas de Rajoy i Sánchez, per la dinàmica que des de sempre han tingut els grans partits clàssics espanyols, estructuralment pensats a la soviètica, amb una jerarquia monolítica, uns congressos "a la búlgara" i una batalla soterrada de barons i capitans que sols en el següent congrés determina un altre president o secretari incontestable. De tant en tant trontollen, de tant en tant hi ha esvorancs en el camí, però portes enfora la formació esdevé falange romana per tal d'abatre l'adversari. En el cas dels dos partits nous, la qüestió és més primària: sense els seus dos líders els partits es difuminen; es tan clara la dimensió mediàtica i frívola de les seves organitzacions que contínuament han de buscar el focus on emetre la "boutade". La diferència es troba en el discurs, perquè a l'esquerra Iglesias sols ha hagut de buscar en allò que el PSOE prometia fa trenta anys per construir un missatge que afalaga els indignats i als desesperats, mentre que a Ciutadans l'aposta per aconseguir forjar el partit lliberal-conservador que el país necessita ha quedat reduïda a quatre propostes poc pensades (i descolorides per apropar-se al PSOE), agafades apressadament de l'agenda de les grans corporacions.

Si marxessin tots quatre sense voler tutelar el successor, potser una esperança d'autenticitat s'albiraria darrere tan discurs suposadament patriòtic. Però és tan obvi que no ho faran com clar que tornarem a anar a eleccions; són les dues cares del mateix problema. Cadascú d'ells es creu en possessió de la veritat, cadascú d'ells creu ser la solució, cadascú d'ells és tan sobrer i prescindible com qualsevol de nosaltres. El que dic ho corrobora el fet que tot continua i continuarà funcionant amb un govern en funcions. Així estem en aquest mes de març de 2016.




Comentaris

envia el comentari