I la nau va

"El panorama polític estatal, a gairebé tres mesos de les eleccions i deu dies de la votació d'investidura és de putrefacció"

Mentre el Parlament català treballa discretament en el marc normatiu que ha de fer efectiva la desconnexió arribat el moment, el conjunt de l'Estat apareix paralitzat per la falta de govern. Una situació que va ser previsible quan, arran de les eleccions del 20 de desembre, va quedar clar que a Espanya s'obriria un període d'incertesa en el qual el tradicionalment maldestre aparell de l'Estat tindria dificultats afegides per reaccionar perquè, per falta de lideratge, no sabria en quina direcció. Aquesta oportunitat va ser un càlcul afegit que va accelerar l'acord entre els independentistes catalans per a la formació d'un govern. Un govern que aprofités el buit al centre mateix del poder, avui impotent. I és el que està fent.

La paràlisi, el desconcert, la incertesa de l'Estat amb la monarquia al capdavant resulten patents: un govern en funcions, sense legitimitat ni autoritat, literalment engolit per la corrupció, però que es nega a marxar i xifra la seva esperança de continuïtat en la superior incompetència de la resta de les institucions. L'ocupant accidental del poder, a més pretén actuar lliure de tot control parlamentari adduint sofismes pseudojurídics per justificar la seva pretensió de gestionar el govern de manera dictatorial. Rajoy no vol donar explicacions que repugnen al seu autoritarisme franquista i perquè és incapaç d'enllaçar dues frases en el seu idioma matern que tinguin un mínim sentit. D'aquesta manera, el panorama polític estatal, a gairebé tres mesos de les eleccions i deu dies de la votació d'investidura és de putrefacció, una veritable necrosi del sistema polític de la tercera restauració borbònica.

L'oposició parlamentària majoritària, consumida per una inòpia i una inactivitat frenètiques no aconsegueix articular una opció de recanvi que podria aclarir la situació i sanejar la podridura en un obrir i tancar d'ulls. Amb una mica de sinceritat i sentit comú, així com voluntat real de canvi, amb menys narcisisme i una actitud menys envanida, els diputats del PSOE, Podem, Ciutadans i IU podrien arribar a un acord que sumaria 201 escons per alliberar el país del pes mort d'aquest govern d'ineptes, recolzat en un partit presumpta associació de malfactors. És més, de fer cas als deliris espanyolistes de Felipe González, que no veu diferències entre Podem i el PP a l'hora dels pactes, la suma aconseguiria els 324 escons. Aquesta sí que seria una majoria absolutíssima que només deixaria en les tenebres exteriors als diputats nacionalistes, especialment als catalans! Per fi el somni d'un Parlament que representés als espanyols i molt espanyols i reduís a Catalunya a la irrellevància, a punt que el procònsol Albiol suspengués la díscola autonomia catalana.

Aquesta opció, no obstant això, és irrealitzable perquè fins i tot els neofranquistes tenen sentit del ridícul. Però podria engegar-se una coalició d'esquerres entre PSOE, Podem i IU (161 escons) que gaudiria d'una majoria absoluta raonable de 178 diputats si acceptés alguna cosa tan democràtica com el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Tant DiL com ERC han explicitat la seva voluntat de recolzar aquest govern espanyol d'esquerres si accepta el referèndum. Per què no es fa i se surt d'una vegada d'aquest marasme de corrupció i inactivitat a Espanya? Perquè el PSOE no vol i, atemorit Sánchez davant la possibilitat que els elements demòcrates i d'esquerra del seu partit (que n'hi ha) l'empenyin cap a l'acord amb Podem i els independentistes catalans, ha decidit vincular clarament la seva destinació amb el de Rivera de la mateixa manera que Ulisses es va fer lligar al masteler del navili per resistir la seducció de les sirenes. Dels independentistes catalans el molt espanyol Sánchez no vol ni el suport.

Però, ho vulgui o no, l'hi han ofert. Ningú pot acusar els independentistes catalans de no col·laborar lleialment a la governació de l'Estat i de no fer-ho en concret en favor d'un govern d'esquerres. Però el que no poden aquests fer és, a més, donar clarividència, determinació i audàcia als líders espanyols responsables de les decisions que han de prendre's i que, sens dubte, obsessionats amb mirar-se el melic socialdemòcrata o podèmic, manquen d'elles.

Resultat: ningú fa res i la situació es deteriora dia a dia. Prou de veure el profund descrèdit en què està sumida la monarquia, amb un rei emèrit, gigoló septuagenari on the run, una germana del Rei que el que té d'infanta ho té de ximple acusada de diversos delictes i una parella real conreant les amistats refinades segons les tradicions de la família. Ni la tancada defensa dels mitjans cortesans i els partits dinàstics aconsegueix evitar que la veritable miserable naturalesa de la monarquia sigui visible als ulls de tots quan invoca la merda que porta a l'ànima.

Només la nau catalana va, amb la sala de màquines funcionant a tot rendiment encara que en sordina, per no despertar les suspicàcies dels últims de l'imperi des de les seves decrèpites merlets. I va cap a la república catalana, l'únic programa polític viu i prometedor en aquest mar de l'Estat espanyol.

Per no ser capaç, l'oposició espanyola ni tan sols ho és de defensar els poders i competències del Parlament enfront de la usurpació del govern i de posar-se d'acord per presentar una moció de censura que lliure al país d'aquest grapat d'indesitjables.




Comentaris

envia el comentari