Desorientats, buscant el seu lloc molts cops violentament: un 8 de març per a pensar-hi

"Per què la masculinitat se sent amenaçada quan les dones parlem en primera persona, denunciem la violència o vivim lliurement?"

A l'Índia han tornat a cremar una dona viva. Ens ho han explicat els diaris aquest cap de setmana. Els homes que ho han fet volien netejar l'honor familiar (del marit deixat feia vuit anys quan ella va marxar, del pare que havia decidit amb qui casar la filla i a canvi de què, dels germans que potser havien posat diners o coses pel casament... vés a saber!). La llei i els costums, allà, garanteixen la impunitat i el reconeixement als homes que venen o maten nenes i dones.

El que passa a llocs del món com l'Índia és una expressió brutal i inhumana de la por masculina a la llibertat femenina.

Aquesta setmana celebrarem molts cops, i de diferents maneres, "el 8 de març".

El dia 8 de març va ser declarat el de les dones ja fa moltes dècades. Li hem anat canviant el nom: "de la dona treballadora", "internacional de les dones", etc. La commemoració està lligada a la crema de 130 dones a la fàbrica Cotton a Nova York l'any 1857, i a més fets similars al llarg d'anys posteriors: tenen en comú haver estat moments en què un grup de dones s'havia queixat de viure o treballar poc dignament i sense llibertat pel fet de ser dones.

Crec que a hores d'ara no commemorem només fets obrers ni discutim ja gaire sobre com s'ha de dir el dia: avui, 2016, sortim als carrers indignades perquè veiem que la llibertat femenina encara provoca una ira masculina que mata les dones. Se segueixen cremant dones, com a l'edat mitjana i com a Nova York l'any 1857. Persisteixen moltes altres formes de violència que fan mal i que maten i que expressen, sobre tot, la incomoditat masculina: la impossibilitat de molts homes de trobar el seu lloc si no dominen.

La incomoditat masculina s'expressa brutalment en un assassinat: és evident. És més subtil o menys sagnant, però, com s'expressa en altres gestos, però hi és. Fa anys, quan no teníem internet i fèiem alguna celebració feminista teníem sempre la versió antiga de trol entre el públic: l'home que s'aixecava, prenia la paraula i ens volia explicar, volent ser protagonista, tot el que ell sabia o pensava. No fallava mai: sempre n'hi havia un i molts cops, és clar, ens deia que estàvem equivocades.

Aquesta setmana no faltarà qui digui allò de "i per què cal un dia de les dones, és discriminatori, això sí que expressa desigualtat". No faltaran notícies de violència i no faltaran ni senyors incòmodes entre el públic ni trols a internet.

Nosaltres seguirem parlant de nosaltres i no faltarà qui senti que en parlar de nosaltres estem ferint l'honor masculí: a la dona de l'Índia l'han cremat perquè, amb el seu gest de marxar, els homes que l'havien dominat fins llavors se sentien sense honor.

Per què la masculinitat se sent amenaçada quan les dones parlem en primera persona, denunciem la violència o vivim lliurement?




Comentaris

envia el comentari