Di Caprio i la granota bullida

"Un cop hagin plogut quinze dies seguits, s'hagin reomplert els pantans i s'hagi deglaçat la neu, tots els plans i previsions futurs, s'ajornaran"

Ara fa una setmana quan Leonardo Di Caprio va rebre l'Òscar al millor actor pel seu paper a The Revenant va aprofitar la oportunitat que tenia de dirigir-se a milions de persones per tornar a llançar una advertència molt clara sobre el canvi climàtic. No és un gest de cara a la galeria. La seva posició és prou coneguda. Di Caprio ho ha fet sovint d'alertar dels efectes de l'escalfament global i sempre que pot, conscient del poder de la seva imatge, fa crides a actuar de veritat abans no sigui massa tard. "El moment és ara, no deixem passar ni un dia més," insistia l'actor. "Tinc la sensació que hi ha un rellotge que fa tic-tac, i que és molt urgent que siguem proactius davant de l'amenaça".

I això em va fer recordar la faula de la granota bullida, popularitzada per Al Gore ara fa uns anys. Se'n recorden? Una granota nedava en una olla plena d'aigua damunt d'un fogó. De mica en mica, de manera imperceptible, la temperatura va anar pujant sense que despertés cap reacció d'alarma en la granota. L'aigua es va anar escalfant. Va ser gradual i constant. Quan va ser molt alta va fer entrar la granota en un estat somnolent, la calor la va fatigar i no va poder reaccionar. Va acabar bullida i morta sense haver fet res per sortir de l'olla i salvar-se. Els canvis que s'esdevenen amb el pas dels anys, progressius i continus, no ens activen cap alarma, ens passen inadvertits, no els parem atenció. De vegades per cansament, desconeixement o desidia. Ja ens pot advertir Al Gore, Di Caprio o el meu amic José Luis Gallego que nosaltres com si sentissim ploure... ( frase feta irònica, també!)

La nostra capacitat d'adaptació camaleónica és tan gran que sovint perdem l'objectivitat de la situació i la capacitat de reacció ¿No els fa l'efecte que hem desenvolupat una traça innata per sobreposar-nos al què vingui i acabar acomodant-nos a la situació que ens acaba asfixiant i, per tant, matant, com li passa a la granota de la faula? Què ens ha passat amb la crisi econòmica o la de la immigració? O ara amb la dels refugiats? Què pot passar amb la imminent crisi medioambiental? La cimera de París ja és aigua pasada. I no parlo només de l'escalfament del planeta. Em refereixo a un fet més qüotidià, més pròxim i recorrent potser, com la falta d'aigua, la sequera. Ens torna a amenaçar com cada dos o tres anys però no n'aprenem. Tenim amnèsia i un cop hagin plogut quinze dies seguits, s'hagin reomplert els pantans i s'hagi deglaçat la neu, tots els plans i previsions futurs, s'ajornaran, s'aparcaran per quan hi hagi una ocasió més propícia.

La nostra capacitat d'adaptació s'acosta al límit al mateix temps que s'esgoten els recursos naturals que cada dia són més escassos. El rellotge, com diu Di Caprio, va fent tic-tac però tenim tant de soroll, polític sobretot, al voltant que ni cas. Veig que s'acosta el moment de l'ebullició que, sense adonar-nos-en, com passa a la faula, ens quedarem ben escaldats, bullits com les granotes.




Comentaris

envia el comentari