La llei contra el poble

"El que els nacionalistes espanyols imposen no és la llei i la Constitució, sinó la seva interpretació de la llei i de la Constitució"

Sempre que es planteja l'exercici de l'autodeterminació de Catalunya, els unionistes, centralistes i nacionalistes espanyols responen que no és possible perquè la llei no ho permet. Esgrimeixen la llei com a límit absolut a l'exercici d'un dret del poble. Fan servir la llei contra el poble. És una posició demagògica i tramposa que juga a la confusió barrejant tres ordres que cal distingir si volem entendre'ns.

Primer, l'ordre més abstracte. S'insinua que els partidaris del referèndum català són contraris al principi civilitzatori general de l'imperi de la llei. Que pretenen trencar els fonaments mateixos de l'Estat de dret. El discurs implícit és que Espanya és un Estat de dret, i qualsevol intent de replantejar-ne l'estructura ha d'atemptar contra aquell principi bàsic de la convivència del rule of law. Amb això s'introdueix també la sospita que, si se sortissin amb la seva, els independentistes establirien una mena de despotisme arbitrari, una tirania possiblement de caràcter etnicista. Es passa per alt el fet que l'autodeterminació és un dret, que pretén exercir-se dins la llei, i que és precisament aquest esperit respectuós amb la legalitat el que justifica el recurs a la voluntat del poble, que és l'origen de tota llei.

Després, en l'ordre concret, el de la legislació vigent en un moment històric determinat, s'esgrimeix la llei positiva com el límit a les aspiracions d'autodeterminació dels pobles, entre ells el català. A l'Estat democràtic de dret, es diu, qualsevol aspiració és legítima i no té altre límit que la llei, a la qual se sotmeten per igual governants i governats. L'ordenament jurídic, amb la Constitució al capdavant, no permet exercici d'autodeterminació de cap de les parts. Cap Constitució ho fa, excepte algun cas estrafolari i insignificant. Aquest positivisme jurídic, que pretexta la vigència de la llei com a límit absolut i inamovible de tota pretensió o acció, ignora obstinadament la realitat en què es mou. Igualment s'oposa a les inevitables tendències de canvi que es donen en tota societat i que, forçosament, obliguen a ignorar o derogar les lleis que hagin quedat antiquades o siguin injustes.

Qui decideix si una llei és o no injusta? Òbviament, la consciència moral dels qui han d'acatar-la i complir-la. Per descomptat, cap ordre legal pot permetre als ciutadans arrogar-se el dret a desobeir les lleis per raons morals. Cap ordre legal pot aprovar una llei que autoritzi a desobeir la llei. Tanmateix, això és el que passa, que les lleis que són injustes (o que esdevenen injustes) són desobeïdes de fet fins que, finalment, l'ordenament jurídic canvia. Així és com han progressat totes les societats que han progressat. Si les sufragistes al Regne Unit no haguessin desobeït la llei vigent, les dones seguirien sense poder votar. Si Rosa Parks no hagués desobeït la llei a Alabama, els negres seguirien viatjant a la part de darrere dels autobusos als Estats Units. Si George Washington no hagués desobeït la llei anglesa, els Estats Units no existirien.

Finalment, en l'ordre específic, l'ara i aquí, el debat adquireix els seus nivells més estrambòtics i decididament hispans. Tant Rajoy com Sánchez i Rivera, la santíssima trinitat del nacionalisme espanyol, s'escuden en la vigència de la llei, que és imperatiu acatar. A més, el sediciós dret d'autodeterminació dels catalans no existeix ja que pertany al camp del dret internacional en la relació entre metròpolis i colònies, i no és el cas. Que sigui o no el cas és matèria discutible, però innecessari fer-ho aquí, on hi ha qüestions conflictives més urgents.

El referèndum català no és possible perquè la llei i la Constitució no ho permeten i obliguen per igual a governants i governats, reiteren els tres tenors de l'unionisme. Però això no és cert. Els dos partits dinàstics no necessiten desobeir la llei, com Rosa Parks, quan els incomoda, perquè tenen la clau per canviar-la sempre que els plau. El PSOE i el PP es van posar d'acord en 24 hores a reformar la Constitució i en un assumpte fonamental com l'article 135, sense donar comptes a ningú més. El PP porta quatre anys valent-se sense escrúpols de la seva majoria absoluta per canviar les lleis a cabassos quan li ha interessat. Aquestes mateixes lleis, el compliment de les quals pretén després imposar als altres, vulguin o no. Si la X legislatura pot passar a la història amb un nom, serà amb el de la "llei de l'embut".

Es dirà que els nacionalistes espanyols canvien al seu antull la llei, que no obstant això imposen als altres com a barrera mitjançant un procediment legal, ja que compten amb la majoria requerida per fer-ho. La seva acció és conseqüència legal del principi democràtic de la decisió de la majoria. Si d'altres volen canviar les lleis poden fer-ho aconseguint ser ells majoria. Però en aquest cas concret (i en molts d'altres) aquest principi és fals i un parany: els catalans són una minoria nacional estructural a l'Estat espanyol i mai aconseguiran ser majoria de manera que, per a ells, tota decisió de la majoria dels espanyols tindrà elements de tirania de la majoria si és que no ho és del tot i, com a tal decisió, radicalment injusta, antidemocràtica i antipopular.

Finalment només els ingenus o els malintencionats accepten que la decisió de la majoria es refereixi a l'obligació d'acatar la llei i la Constitució. Això no existeix. El que hi ha és l'obligació d'acatar una determinada interpretació de la llei i la Constitució, ja que aquestes, com tota norma jurídica, són interpretables. El que els nacionalistes espanyols imposen no és la llei i la Constitució, sinó la seva interpretació de la llei i de la Constitució, en el marc de la seva manifesta voluntat d'emprar-les en contra de la voluntat del poble català i amb la sola finalitat de subjugar-lo.




Comentaris

envia el comentari