Començar de nou

"L'esquerra abertzale necessita emprendre un procés de modernització i actualització del tot urgent, de fons i de formes"

La sortida de la presó d'Arnaldo Otegi, on l'envià el jutge Baltasar Garzón, ha estat vista, en general, com una oportunitat per encarrilar, definitivament, la situació política al País Basc per vies pacífiques i exclusivament democràtiques, superant així tots els escenaris de violència que s'hi han conegut el darrer mig segle. La realitat és que, avui, Otegi acumula un plus de representativitat simbòlica que l'ha convertit en el referent màxim de l'independentisme basc, un cop ETA ha posat fi a les seves accions armades. Ara, doncs, l'únic independentisme existent al País Basc és de caràcter polític, ja que no n'hi ha de violent, feliçment. I la seva icona màxima, dins i fora del país, és Otegi. De fet, ja fa una bona colla d'anys que ell mateix va declarar que la pràctica de la violència no tenia res a veure amb la reivindicació de la independència nacional. I cal reconèixer que, de molt de temps ençà, els seus posicionaments sobre la via política i pacífica com a únic camí per assolir els objectius nacionals desitjats són coneguts de tothom, sobretot d'aquells que l'han mantingut empresonat i que ara, conscients del seu pes social, volen apartar-lo de la vida política i democràtica, inhabilitant-lo, tot i ser peça clau per a la desaparició definitiva d'ETA i la irreversibilitat d'aquest procés. O potser, justament, ho volen per això, perquè, com s'ha vist en el cas català, és més fàcil de combatre, internacionalment, l'independentisme violent i armat, sense aliats enlloc ni complicitats públiques, que l'independentisme pacífic i democràtic, més comprensible i defensable per tothom.

El panorama polític, al seu país, ha canviat de manera notable des que ell entrà a la presó, ara fa sis anys i mig. Haurà d'analitzar, amb detall i sense presses, què ha hi ha succeït i el perquè del moment pel qual passa l'esquerra abertzale. Són diversos, al meu parer, els aspectes sobre els quals haurà de reflexionar i els problemes més greus a què caldrà que faci front. En primer lloc, la tan anhelada desmilitarització de la societat basca no hauria de consistir només en l'absència d'accions armades i violència física, sinó també en l'abandonament definitiu d'unes determinades formes i, fins i tot, una certa estètica, de vegades més pròpia de la Irlanda o la Còrsega d'anys enrere, que no pas del País Basc del segle XXI. I això inclou consignes, discursos, cartells i pancartes, amb tots els quals els convençuts de sempre poden veure's reflectits, però amb certes dificultats per a atreure nous sectors socials com a adeptes a la causa. En general, l'esquerra abertzale necessita emprendre un procés de modernització i actualització del tot urgent, de fons i de formes, és a dir, disposar d'un discurs polític propi de l'època que vivim i no de la que vam viure i patir i expressar-lo amb formes noves, adaptades a la societat actual i a les necessitats dels nostres dies. La reivindicació de la independència d'un poble és compatible amb els somriures, la ironia, el sentit de l'humor, la transgressió ideològica i la modernitat en tots els sentits i àmbits. Un missatge ja de per si prou contundent com l'ideal de construir un nou estat no pot anar acompanyat de formes expressives percebudes també, per molta gent, com a radicals, perquè això farà més difícil d'articular una majoria social per la independència.

Una part del vot de l'esquerra abertzale se n'ha anat cap al PNB, una força històrica, hegemònica arreu, potser avui més autonomista que autodeterminista, al contrari de l'època Ibarretxe. Però, com la CiU de tota la vida, es tracta d'unes sigles que són vistes com a més professionals a l'hora de governar i que, això sí, naveguen amb una habilitat extraordinària per les aigües de l'ambigüitat, tant en les aliances polítiques com en els objectius finals. Per al PNB, el més important no és l'horitzó sinó la quotidianitat, és a dir, anar governant el dia a dia. És urgent d'analitzar quins han estat els problemes que ha tingut l'esquerra abertzale quan ha hagut de gestionar els afers públics des de les institucions de govern i li ha calgut contribuir a satisfer les necessitats bàsiques de la gent. El patriotisme i la claredat en els objectius són imprescindibles per a governar, però també insuficients si no van acompanyats d'altres capacitats i actituds, necessàries per a resoldre problemes. Alhora, també Podemos ha captivat una part de l'antic electorat abertzale. Aquesta formació s'ha sabut revestir d'un aire nou, fresc, regenerador, amb un punt antisistema, una suma de factors com els que, en altres moments, sí que havien tingut els independentistes. Vist de fora estant, fa l'efecte que els condicionants polítics, la repressió, l'assetjament legal, l'exili, la presó, han determinat unes pautes de resistència, comprensibles en una època passada, però impròpies d'avui. Sortir del replegament social autoprotector, de l'àmbit patriòtic refugi, és un pas convenient per a competir a les urnes amb un projecte èpic, però sobretot útil.

Finalment, mentre es continuï associant, interessadament o no, independentisme a violència i terrorisme, aquesta opció política tindrà el pas barrat a una majoria social. Un viatge col·lectiu cap a una reconciliació civil sincera exigeix desvincular-se, absolutament, de tot lligam amb una història de violència i fer gestos clars cap a les famílies que en van ser víctimes. Després d'anys de presó, és lògic i necessari que Otegi descansi, prengui distància fins i tot física del seu país una temporada, que es reconciliï amb la vida i el goig de la quotidianitat, que recordi el passat i prepari el futur. Però quan estigui ja en condicions d'anar a totes, el millor que pot fer per la causa que ha servit tota la vida és, justament, allò que ja ha començat a fer en les primeres declaracions tranquil·les, més enllà de les rebudes emotives lògiques, en places i poliesportius: aparèixer en públic amb un discurs nou, constructiu, engrescador, amable, simpàtic, conciliador, que talli totalment amb el passat i les seves seqüeles i que permeti començar un camí nou, per a obrir els porticons de l'esperança a tots els horitzons possibles. Ara, justament, la més gran valentia passa per les paraules i els gestos. Bona sort i coratge, Arnaldo. Aurrera!




Comentaris

envia el comentari