Catalunya no és un problema urgent

"La realitat és que el govern de Puigdemont i Oriol Junqueras evita traspassar la ratlla de la legalitat espanyola"

El ple del Parlament mirava avui el Congrés. La paradoxa d'una desconnexió proclamada, només. El futur del procés depèn, en bona part, de qui governi a Madrid. No és el mateix una impugnació d'una llei al Tribunal Constitucional que fer un requeriment a un conseller, promoure la suspensió d'un càrrec públic o instigar l'obertura de processos judicials per desobediència. Però cada dia que passa es confirma que mentre no es forci alguna cosa a Catalunya, no hi haurà res a negociar amb el govern espanyol més enllà de la revisió del sistema de finançament, caducat i en un prestatge de la nevera des de l'1 de gener del 2014. Carles Puigdemont declarava des del Parlament que el fracàs de Pedro Sánchez són les "exèquies" de la tercera via. Malgrat tot, el president de la Generalitat insistia el dia abans en la necessitat del referèndum en un article a The Guardian. La consulta, deia, és la millor solució per a l'estabilitat d'Espanya i d'Europa. És més, un pacte entre el PSOE i Podem podria desencallar la formació del pròxim govern espanyol amb la col·laboració dels independentistes. Avui, dos de març. I així han passat dos mesos dels 18 anunciats per a la legislatura de la ruptura.

Joan Tardà s'exalta al Congrés: "Suspendran, inhabilitaran i, al final, què? Ens empresonaran a tots?". El republicà albirava aviat la proclamació de la república si la ciutadania ho vol perquè, segons asseverava, Catalunya està en fase desconnexió. De debò? El retorn a la reivindicació del referèndum sembla imposar-se sobre la tan anunciada via unilateral, proclamada en la declaració del 9-N al Parlament per la necessitat de tancar un acord amb la CUP però encara a guaret. La realitat és que el govern de Puigdemont i Oriol Junqueras evita traspassar la ratlla de la legalitat espanyola. L'adaptació del full de ruta al 48% dels vots el 27-S vindria a ser això: aparcar l'embat fins que un nou mandat democràtic legitimi realment la proclamació de l'estat català. Dit d'una altra manera, les intencions de l'executiu són preservar les costures de la legalitat fins al final del mandat. Si un canvi en l'ordre de les paraules de la denominació d'un departament és suficient per esquivar el vet del TC, deu ser que vivim una confrontació política bàsicament declarativa. El govern de la Generalitat, intervingut financerament per l'Estat, lligat de mans i peus, coordina internament el procés amb una comissió interdepartamental "per al desenvolupament de l'autogovern". Es pot desconnectar sense dir-ho? Pot semblar que es fa alguna cosa sense fer-la? Les querelles pel 9-N han estat suficients per aturar qualsevol desafiament a la legalitat?

Pedro Sánchez pacta amb C's i no ofereix res a Catalunya. En això són iguals a Mariano Rajoy. Catalunya ha deixat de ser un problema urgent i n'hi ha d'altres més importants, com ara que s'investeixi un president, sigui qui sigui. La veritat és que a la capital espanyola només van tenir por als catalans una vegada: quan abans del 27-S algunes enquestes indicaven que l'independentisme podia superar el 50% dels vots. El temor a un resultat internacionalment homologable va abocar llavors els líders espanyols a fer una campanya intensiva, fins al punt que els del PP van arribar a declarar patèticament el seu amor a Catalunya. El resultat del 27-S els va deixar tan tranquils que el màxim que ofereix ara Sánchez és recuperar cinc dels 23 punts que Artur Mas va reclamar a Rajoy per desencallar problemes de funcionament ordinari i garantir el compliment de la llei. Quatre anys de manifestacions massives al carrer perquè Sánchez plantegi reunir un altre cop les comissions bilaterals de l'Estatut. Qui no plora és perquè no vol. Si Catalunya no és percebuda com un problema a Espanya, pot ser que, realment, el conflicte català hagi deixat de ser un conflicte més enllà de les declaracions públiques confrontades. Podria ser que es mantingui així fins que la majoria independentista no superi el 50%. Tots els esforços s'haurien de concentrar aquí. La resta, ara ja, són només paraules.




Comentaris

envia el comentari