Ens és igual

"Un dels majors èxits de la societat de consum és la seva tolerància pràcticament absoluta respecte a les crítiques i la sàtira"

Aquest diumenge el programa Salvados de La Sexta ens va "descobrir" la cara més fosca del sector tèxtil espanyol. Durant seixanta minuts l'Évole va investigar fàbriques asiàtiques (i algunes de gallegues) per mostrar-nos les pèssimes condicions laborals de la classe treballadora. La reacció de la majoria d'espectadors després del programa queda perfectament resumida en un tuit irònic d'@aitaner

Evidentment ens commouen les desigualtats, la injustícia i els abusos, però hem trobat el nostre límit: la queixa momentània o, si som uns radicals, l'acció de curt abast (comprar al Comerç Just, per exemple). Com a mínim durant una temporada. Fins que ens n'adonem que estem pagant el triple per una suposada solidaritat poc concreta.

Un dels majors èxits de la societat de consum és la seva tolerància pràcticament absoluta respecte a les crítiques i la sàtira. L'escriptor Don DeLillo deia que les manifestacions són l'excusa perfecta perquè els estats facin veure que són democràtics. És a dir, que la crítica (més o menys salvatge) és part estructural del sistema que critica. És més, la crítica és el que justifica el propi sistema.

El Polònia n'és un excel·lent exemple. Des del programa hem dit (i insinuat) coses força grosses sobre els polítics i, especialment, sobre la casa del Rei. Jo mateix sóc culpable d'un esquetx realment ofensiu sobre Joan Carles I i una de les seves filles. Però precisament l'existència d'aquestes ofenses i provocacions és el que anestesia l'opinió pública. El que ens tranquil·litza. El fet que entre tots ens en fotem, critiquem i satiritzem els poderosos actua com la vàlvula d'una olla a pressió. La mala llet surt condensada i en ordre per no fer mal a ningú. Vapor que crema només uns segons. Fins que es dissipa.

Salvados s'ha convertit en l'inquietant paradigma de la banalització de la crítica. De que la gent és absolutament impermeable a l'horror. Un programa que malgrat ser dur, estar ben documentat i tenir un esperit provocador, se segueix emetent en una gran corporació televisiva sense que hi hagi cap daltabaix. Perquè, el final, la crítica genera una imatge de marca positiva per aquest grup empresarial. Un exemple similar a The Simpsons, emès en una gran canal nord-americà malgrat a la seva agressiva sàtira social.

La crítica forma part del joc. Al cap i a la fi (lamentablement) els terribles i polèmics casos de Salvados es perden en l'oceà de la tele. Són impactes curts i explosius (com la publicitat) que ens commouen temporalment (com la publicitat) però que són ignorats posteriorment sense que l'espectador en recordi els detalls (un cop més, com la publicitat).

Potser hem d'abandonar i rendir-nos. Evitar que la societat s'aprofiti dels que fem sàtira per reforçar la seva estructura. Potser hem de tornar a fer programes amables i complaents o, si embogim, titelles al carrer.




Comentaris

envia el comentari