L'assignatura pendent

"No me'n sé avenir que en un reunió a Brussel·les Rajoy no sigui capaç d'intercanviar tres frases amb qualsevol líder polític europeu en anglès"

Quan ho veig no m'ho crec. No me'n sé avenir que amb els temps que corren, en un reunió a Brussel.les, el president espanyol- que vulguem o no encara representa els nostres interessos pel món- no sigui capaç d'intercanviar tres frases amb qualsevol líder polític europeu en anglès. Que encara hagi d'anar amb traductor! Em pensava que ja estava superada aquesta qüestió. Sembla que hauria d'estar resolta però les noves generacions que pugen quan se'ls pregunta sobre el seu domini dels idiomes, responen: una mica d'anglès, de francès i d'italià. Però, en general, poca cosa. Aquesta mancança- argumenten- és perquè no han tingut temps -estaven per temes de país!-. S'excusen que no han pogut invertir esforços a ampliar els seus coneixements, a eixamplar horitzons i obrir-se de mires. Ja diu molt de la seva actitud, no troben? I això que són més joves que els Rajoy, Zapatero i companyia. De fet, ja els delata la mateix actitud tancada i conservadora que tenen quan qüestionen el coneixement d'una llengua com el català.

Entenc, doncs, que amb aquestes actituds el que es pretén és no admetre la riquesa que aporta l'aprenentatge d'un nou idioma. No es vol veure la importància d'aprendre llengües i no només per fer-se entendre sinó per entendre l'altra persona, l'altra cultura, l'altre país. I ho vull recordar ara que comença l'any Llull. L'home que creia en l'altre perquè és un element essencial per la construcció d'un mateix. Llull que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió. Un home que creia fermament en el diàleg per convèncer més que no pas per vèncer. I que sostenia que malgrat els fracassos trobava essencial i necessari parlar perquè sense paraules, els homes no poden tenir consciència d'un passat comú per pensar junts un futur plegats. Els que com Rajoy no es molesten ni s'han molestat mai a aprendre un altre idioma que no fos el propi deu ser per falta d'interès o per arrogància. O potser per por.

Deu resultar que el multilingüisme és una amenaça per a l'hegemonia i la unitat d'Espanya. Els polítics que els toca viure en una societat més globalitzada, i que per tant es poden haver de reunir amb el primer ministre xinès, la presidenta brasilera, un príncep saudita, la cancellera alemanya, el secretari d'estat nord-americà o un magnat rus, han de tenir coneixements, més que nocions bàsiques, per defensar-se sense traductor en una cimera. I no només per fer-se escoltar sinó per poder fer-la petar en els passadissos que és on es tanquen els acords. Saber idiomes és fonamental per millorar l'entesa entre els pobles. A aquests polítics els convé la immersió lingüística però també una altra mena d'immersió, capbussar-se en la realitat, aquesta és l'eterna assignatura pendent.




Comentaris

envia el comentari