L'illa de Rajoy

"És curiós que personatges així s'omplin la boca de proclames a favor del bilingüisme, contra el tancament mental i el nacionalisme, quan ells mateixos només poden posar-se com a exemple negatiu per a no ser imitat"

Bartolomé Rajoy, arquebisbe de Santiago, va fer construir, el 1766, un palau destinat a seminari de confessors al bell mig de la ciutat, a tocar de la catedral. Es tracta del Pazo de Raxoi, nom gallec del palacio de Rajoy, llinatge gallec castellanitzat en l'ortografia, que avui és la seu de la presidència de la Xunta de Galícia. Un altre Rajoy, conseller municipal a Santiago i degà del col·legi d'advocats, Enrique Rajoy Leloup, va ser un dels redactors de l'Estatut d'Autonomia de Galícia, resultat de la gran tasca duta a terme pel Partido Galeguista, motiu pel qual va patir les represàlies de la dictadura franquista que l'apartà de la docència universitària, fins ben entrada la dècada dels cinquanta. El seu nét, Mariano, va néixer a la capital gallega el 1955 i el 1981 va ser escollit diputat al primer parlament gallec per Alianza Popular. De llavors ençà, sempre ha ocupat càrrecs públics: director general de relacions institucionals, conseller municipal a Pontevedra, president d'aquesta diputació provincial, diputat al congrés, Vicepresident de la Xunta, secretari general d'AP a Galícia, sotssecretari general del PP acabat de fundar, ministre d'administracions públiques, ministre d'educació, ministre de la presidència i portaveu del govern espanyol, sempre amb Aznar, secretari general del PP, cap de l'oposició i president del govern espanyol. Fins ara...

Es comenta que quan Mariano Rajoy Brey va fer el salt de la política gallega a l'espanyola, el seu mentor, Manuel Fraga Iribarne, li va donar dos consells: casar-se i parlar gallec. En la primera de les recomanacions sembla que li ha fet cas, però no pas en el segon dels consells, perquè tot i ser gallec i haver nascut a la capital de Galícia, Rajoy no parla gallec ni mal de morir, llevat, diuen, de quan es relacionava amb la seva àvia. Sabent-ho, em vaig permetre el gest, al congrés de diputats, quan amb A.Mas i M. de Madre vam anar a presentar-hi l'estatut el 2006, de replicar la seva intervenció adreçant-me-li en gallec des de la tribuna d'oradors, davant la sorpresa general, circumstància que el diari de sessions d'aquella institució espanyola va reflectir així: "¡¡¡Ahora el diputado Carod-Rovira se dirige al diputado Rajoy hablando en...catalán!!!. Bon moment per a demanar-se què romanços es pot esperar d'un estat que no sap ni quina llengua parlen els seus ciutadans... Només he parlat un sol cop amb el personatge, en un context insòlit: conduint tots dos un tren camí de Llançà, el tren del Gat Perich, una facècia obra i gràcia de l'amic Fer, organitzador de l'esdeveniment. Encara que sembli estrany, el tren va arribar bé a despit dels conductors i, per algun lloc, tinc una foto que en testimonia l'episodi. Em va semblar una persona educada, més aviat tímida i de somriure forçat, de posat calmat, ben diferent, doncs, d'Aznar.

Propietari d'una còrpora considerable i d'una barba d'aquelles que ja no es porten, sobretot si hom és de dretes, l'alçada del personatge diria que ha acabat sent un factor més d'aïllament. Des d'allà dalt es mira el món i les coses, massa lluny, segurament, com per a sentir-se proper a res i a ningú. De les cinc llengües que tenen algun estatus d'oficialitat a l'estat espanyol, Rajoy n'ignora quatre i només en parla una: castellà. I això que ha viscut molts anys a Galícia i ha treballat a Santa Pola, circumstància que li hauria hagut de permetre familiaritzar-se amb dos idiomes més. I de les 24 llengües que són oficials a les institucions europees, començant pel Parlament, Rajoy en desconeix 23 i només en sap una de sola: castellà. Però l'aïllament de Rajoy no és exclusivament idiomàtic i sort en té que alguns mandataris, com Cameron o Valls, entenen el seu idioma que, si no, com va poder constatar-se en una foto històrica, no es podria relacionar amb ningú i estaria sempre sol, perquè és incapaç de parlar res més que no sigui la seva llengua. És curiós, sigui dit de passada, que personatges així s'omplin la boca de proclames a favor del bilingüisme, contra el tancament mental i el nacionalisme, quan ells mateixos només poden posar-se com a exemple negatiu per a no ser imitat.

Rajoy viu en una illa perquè, voluntàriament, la seva manera de ser i de fer l'han anat aïllant de tothom. No soluciona mai cap problema, espera que es podreixin. No escolta què diuen els altres perquè no hi parla, ni sap què volen perquè no es relaciona amb ningú. Rajoy sempre s'espera, no fa res, ni permet que facin els altres. És la personificació de la passivitat personal i de la manca d'iniciativa política. Sense cap bona relació de tracte amb cap dirigent de l'oposició, espera que, per un miracle sobrevingut, aquells que menysprea no parlant-hi i desqualificant-los, acabin per investir-lo president. Amb aquesta actitud aïllacionista, Rajoy va de mal borràs i s'enduu pel mateix camí el seu propi partit. Sense aliats, ni còmplices, ni amics, coneguts o saludats, no s'articula mai, enlloc, cap majoria per a governar. Les illes estan bé, com a lloc plàcid de refugi, però sabent que, més enllà de la mar que t'envolta i que t'isola, hi ha també altres terres on recórrer, en cas de necessitat, si més no per la curiositat de conèixer-les...




Comentaris

envia el comentari