El futur del futur

"Que el futur dels espanyols no pugui decidir-lo un grup d'ells, a primera vista, sembla raonable, però insignificant. No es tracta del futur dels espanyols, sinó del dels catalans i volen decidir-ho ells, els catalans, tots"

Diu Mariano Rajoy, el gran representant del passat, del recent i del remot, que el futur d'Espanya no pot decidir-lo tan sols "un grup d'espanyols". Com sempre, una sinsorgada que necessitaria el recent desaparegut Umberto Eco per a entendre el seu significat, si en té algun. Amb el fàcil que és dir: els catalans no poden fer un referèndum perquè a mi no em dóna la gana! Però això és massa perillós per ser veritat i la política espanyola, és ben sabut, està construïda sobre la mentida, la tergiversació i l'error.

Només quan es jubilen s'atreveixen els polítics espanyols dir la veritat. Així, Felipe González afirma la qüestió catalana no pot dilucidar-se votant i que ni amb un 1.200% a favor del sí serviria el referèndum, perquè aquestes coses del futur "de tots" no es voten. És brutal, però, almenys és clar, i l'expresident s'haurà quedat tranquil: els catalans no poden fer un referèndum perquè a ell tampoc li dóna la gana. Diuen el mateix l'un i l'altre, però el segon és més clar. I més contundent. Es nota que està jubilat i que no ha d'anar dissimulant per aconseguir vots.

Que el futur dels espanyols no pugui decidir-lo un grup d'ells, a primera vista, sembla raonable, però insignificant. No es tracta del futur dels espanyols, sinó del dels catalans i volen decidir-ho ells, els catalans, tots, no un sol grup. On és el problema?

Potser el terme 'grup', que acostuma a tenir mala premsa, ¿on ho ha dit l'acting president? En un acte electoral (Rajoy sempre està en campanya electoral, sempre menteix) a Euskadi. Sí, com ell desitja, hi ha eleccions noves a Espanya, ell vol ser el candidat. Al marge de si aquesta decisió és racional o no per al seu partit (ells sabran en qui depositen la seva confiança) la qüestió és: i què espera treure a les eleccions? Els vots necessaris per a tenir un grup parlamentari amb el que prendre decisions que afecten a tothom. O sigui, en efecte, un grup d'espanyols (els electors d'aquest Demóstenes) decidirà el futur de tots. Per què aquest grup sí i un altre possible no? Òbviament perquè aquest grup és el seu. O sigui, com dèiem abans, el futur el decideix el grup que li dóna la gana a Rajoy. Tal i com el grup que li dóna la gana a Felipe González i es composa d'una sola persona: ell mateix.

Es dirà que això és fals, perquè el grup que tracta (aproximadament un 20-25% de l'electoral, votants del PP, o sigui un 15-18%, més o menys, de la població de l'Estat) està distribuït per tota Espanya, és representatiu i està autoritzat a prendre decisions per tots. El que no es pot tolerar és que les prengui un grup sol, per molt nombrós que sigui, fins i tot encara que resulti ser una majoria tan aclaparadora com el 1.200%, perquè estigui concentrat en un territori. És a dir, el problema no és que sigui un grup, sinó que resideixi en el mateix lloc on, per cert, els representants de l'altre grup, el distribuït per tota Espanya, són inexistents. El grup de Rajoy té dret a decidir el futur de tots, inclosos aquells que viuen en llocs on el grup de Rajoy és irrellevant.

Potser el problema està en el terme 'espanyols'. El futur d'aquests, segons Rajoy, no pot decidir-lo tan sols un grup. Interessant informació que els catalans veuran sense cap mena de dubte amb simpatia, però sense sentir-se afectats, ja que ells no volen decidir el futur dels espanyols sinó el dels catalans. I aquí ja estem en aquest terreny relliscós dels sentiments on un senyor que no reconeix l'existència dels catalans dóna per suposat que ell i el seu grup decideixen el futur dels qui no se senten espanyols perquè són un grup major, i no els dóna la gana cedir en el seu dret a decidir pels altres, inclòs contra la seva voluntat, i molt menys de reconèixer a aquests altres el dret que ells s'arroguen per la força.

A això, com a l'ostentació que ni amb el 120% ho anomenen "democràcia". Bona lliçó de Realpolitik.

Descendim a la realitat quotidiana. Al marge de les vacuïtats de Rajoy, és obvi que el futur de Catalunya haurien de decidir-lo els catalans en un referèndum. En termes pràctics, ja sabem que aquest referèndum no sortirà de la voluntat de la dreta ni d'una part de l'esquerra espanyola. Cal esperar-lo de l'altra?

Té sentit esperar a veure el resultat de les negociacions per a formar govern a Espanya en la mesura que la qüestió del referèndum és medul·lar en elles. L'actitud d'entrada del PSOE és que referèndum, no. Però també amb relació al referèndum de 1986 sobre l'OTAN l'actitud d'entrada va ser que no, i la de sortida que sí. La prudència mana esperar a veure el resultat del que es negocia i en quins termes, sobretot perquè no hi ha alternativa.

L'excessiva confiança porta a l'amarg desengany, però l'excessiva desconfiança porta a la paràlisi. Què cal esperar de l'anomenat 'govern de progrés' espanyol si arriba a constituir-se? El més sensat és aturar-se a veure i no posar pals a les rodes com diu Puigdemont que fa el govern espanyol amb la Generalitat. Tant Homs, de DiL, com Anna Gabriel de la CUP, han manifestat el seu interès i bona disposició en l'improbable (però no impossible) cas que del govern d'Espanya arribi una oferta de referèndum que fos acceptable.

Actuar a la raonable expectativa no és ingenuïtat, sinó desig de facilitar les coses en lloc de donar pretext als adversaris. Sobretot perquè el full de ruta, que és l'escut més consistent del procés independentista i la garantia del seu futur continua el seu curs. És a dir, perquè el futur té futur.




Comentaris

envia el comentari