La Muriel en plural

"Tanta gent ha dit ja que el millor homenatge és la victòria del procés, que els actors que han de gestionar políticament el somni que ella personalitzava en aquell "nosaltres" col·lectiu hauran d'estar a l'alçada"

La flor blanca sobre l'entapissat vermell de l'escó. El Parlament retia un primer homenatge a Muriel Casals amb un minut de silenci corprenedor, com tants altres que s'han fet a algunes places del país, abans que aquest dijous la cambra torni a recordar-la en l'acte solemne que, després, cedirà pas al que Òmnium ha obert als ciutadans al parc de la Ciutadella, perquè s'hi acomiadi tothom que vulgui. L'entitat ha convidat la gent a compartir a la xarxa fotografies personals amb Casals, ella que tant va voltar pel país com a insígnia de la societat civil sobiranista. En xerrades i actes de l'eterna campanya per la independència, amb persones i en llocs diversos, la Muriel és evocada en un trencadís fotogràfic. Aquí i allà, la Muriel amb algú. La Muriel. Perquè la dama de la revolta tranquil·la no hi entén, de cognoms: és, simplement, la Muriel, tant per als que la van conèixer personalment com per als que la van veure i escoltar des del sofà.

La teva, la seva Muriel. La Muriel vista des de tants ulls, viscuda per tantes persones, eterna en tots aquells que la pensin així. La Muriel com a símbol de tots els que van creure en el procés i esperaven veure, per fi, la independència, però que no seran aquí quan arribi el dia, d'aquí a un, dos, vint o cent anys. La Muriel com a símbol de tots els que la van precedir en la llarga lluita per la llibertat del país i com a referent dels que la rellevaran per procurar que els ideals perviuen i que la petja queda. Les mostres de condol i els comiats continuaran pentinant Twitter i Facebook durant uns dies, i alguns persistiran més que altres en exhibir com la trobaran a faltar. Després, el plor més llarg es tancarà a les cases. És el lament col·lectiu, descarnat a estones per la inoportunitat de les xarxes, abans que els més pròxims passin a enyorar-la en el silenci quotidià, en el buit dels espais que ocupava.

La Muriel ja no hi és, però després del ple d'aquest dimecres en vindrà un altre i el procés continuarà sense una de les dues líders civils que tot just s'estrenava com a diputada. La implacable continuïtat de l'espai i el temps, malgrat tot. Una rosa blanca ocupa avui el seu escó abans que demà s'hi assegui algun altre diputat, igual que abans de Casals ho havien fet tants altres, amb les seves conviccions. Lluís Llach seguirà passejant-se pel Parlament per recordar que aquesta legislatura ha de servir per transformar les proclames en fets. Per a res més, que el temps passa i la incertesa es fa feixuga. Tanta gent ha dit ja que el millor homenatge és la victòria del procés, que els actors que han de gestionar políticament el somni que ella personalitzava en aquell "nosaltres" col·lectiu hauran d'estar a l'alçada. A l'alçada de la Casals i de totes i cadascuna de les nostres Muriels, anònimes i enyorades.




Comentaris

envia el comentari