M'és igual

"Brindo per l'escola pública, laica i mixta dels meus fills, per les mestres joves i alegres dels meus fills"

A dalt de tot de Sarrià, tocant ja a la muntanya, hi ha una escola molt especial. Hi vaig anar tres anys: primer, segon i tercer d'EGB. Es diu Dolors Monserdà i era especial perquè l'edifici és (o era, ara no ho sé) una mansió antiga envoltada de bosc d'aquestes que surten a les novel·les del Ruiz Zafon. Un bosc que era nostre i només nostre perquè estava dins del recinte de l'escola. Jo vivia a Sants, i anava al Dolors Monserdà en un autocar que conduïa el senyor Agulló. "Autocares Agulló", duia pintat a la carrosseria com si n'hi hagués una flota, però jo crec que només tenia aquell. El senyor Agulló anava recollint nens i fent ruta cap allà dalt., fins que ens descarregava a la porta de l'escola. Tots els nens ens quedàvem a dinar i teníem dues hores de pati i el bosc sencer per a nosaltres. Tot era molt gran, o almenys aquest és el record que en tinc: la mansió, el bosc, el descampat on jugàvem a bales (chivas, pie bueno, tute, retute y guá).

Per algun motiu, suposo que logístic, o potser de criteri educatiu, o potser perquè aquell any va entrar en vigor la norma que només podies anar a l'escola pública del teu barri, no ho sé, la qüestió és que per començar quart d'EGB els meus pares em van canviar d'escola. I així va ser com vaig aterrar als Maristes del carrer Vallespir, molt a prop de casa. Em vaig quedar sense bosc i sense cap possibilitat de jugar a bales: on fas el guá, si tot és ciment? Això sí, vaig guanyar-hi un gimnàs amb pista de bàsquet i una piscina climatitzada de 25 metres. L'altre gran equipament de l'escola era l'església. Allà vaig fer la primera comunió.

Vaig ser alumne d'aquella escola fins a COU. Dels 10 als 18 anys, nou cursos escolars. En Joaquim (aleshores Joaquín) Benítez, ara pederasta confés, va ser el meu professor d'educació física. Alguns dels germans maristes que aquests dies estan parlant als mitjans en nom de l'escola o la Congregació van ser també professors meus. Aleshores eren joves gairebé acabats de sortir del seminari que miraven d'imprimir-li un altre estil a l'escola, amb la guitarra i el cançoner a la mà, mentre els germans més veterans se'ls miraven de través amb ulls castellans i reaccionaris. Vam tenir sort d'ells.

Ningú no em va tocar mai, n'estic segur. Mai no vaig sentir, ni veure, ni escoltar res que em fes sospitar el que ara ha aflorat, també n'estic segur. Però he de reconèixer que em passa una cosa: no estic sorprès. Commocionat sí, però sorprès no. I em pregunto per què, si jo mai no havia sospitat res. I em vénen al cap aquelles parets tan altes, i la penombra d'aquells passadissos silenciosos que portaven al despatx del director, i aquell ambient exclusivament masculí -perquè érem una escola d'alumnes mascles i professors mascles-, i les anades a la capella per confessar-me. Em ve al cap tot allò, i saps què? Que brindo per l'escola pública, laica i mixta dels meus fills, per les mestres joves i alegres dels meus fills, pels passadissos lluminosos per on caminen els meus fills, pel pati lluminós i obert de l'escola dels meus fills. Brindo per tot això, i m'és igual si triguen una mica més del que vaig trigar jo a saber dividir i multiplicar. M'és completament igual.




Comentaris

envia el comentari