En defensa de la via unilateral cap a la independència

"La suposada condició sobre la necessitat d'assolir una victòria que superi el 50% de vots en un referèndum no és res més que una coartada populista de l'unionisme i del regeneracionisme espanyolista"

El 9 de novembre de 2014, centenars de milers de catalans i catalanes van desconnectar nacionalment d'Espanya, en un acte de desobediència massiva contra el govern de Mariano Rajoy i les institucions de l'Estat. El disbarat antidemocràtic fou tan immens que no van permetre la celebració d'un referèndum vinculant, ni tampoc una consulta, ni tan sols un procés participatiu, on la població pogués pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.

D'aquesta manera, tot el que va venir a continuació del 9N va ser l'obertura d'un parèntesi que encara no s'ha tancat. Per a molts va ser com omplir-se d'aire els pulmons i aguantar la respiració fins encara a dia d'avui, entrar als llimbs com a nació, a un estadi passatger del ser i del no ser, a un "mentrestant" que porta a molta gent a formular-se la mateixa pregunta: Què esperem per començar a construir la República Catalana?

De respostes n'hi ha moltes i per a tots els gustos. Però una de les més eloqüents, ja que la defensen, fins i tot, alguns sectors favorables a la independència, tant de dretes com d'esquerres, és que no tenim "encara" legitimitat per materialitzar la independència. Per declarar-la, per proclamar-la, per realitzar-la, diguem-ne com vulguem, el fet és que aquests sectors consideren que Catalunya encara no es pot constituir en una República Independent.
 

L'argument d'aquesta suposada "falta de legitimitat" quin és? Doncs que a les eleccions del passat 27S no vam arribar al 50% dels vots favorables (alguns diuen que havien de ser el 51%, d'altres el 55%...) que consideren necessaris per legitimar l'aposta independentista. No cal dir que des del búnquer espanyolista se'ls escapa més d'una rialleta per sota el nas quan senten que sectors autoproclamats partidaris del dret decidir exposen aquests arguments, i encara són més sorneguers quan ho afirmen alguns que s'han postulat a favor de la independència.

La nostra és una lluita d'alliberament nacional. No és una altra cosa. Ni una oportunitat per a la regeneració democràtica de les institucions, ni una manera de forçar l'obtenció del concert econòmic o d'un tracte fiscal més favorable per a Catalunya, ni una batalla partidista, ni una simple crisi territorial. Res de tot això. El poble català té la legitimitat històrica per alliberar-se unilateralment, no requereix el permís ni l'aprovació prèvia de cap institució, ni de ningú, en el camí del seu alliberament. És que el 1707, per posar un exemple, les tropes borbòniques van necessitar alguna legitimitat (que no fos per motu proprio de Felip V) per incendiar i exterminar la població de Xàtiva?

Els fonaments de tota estratègia independentista han de partir del fet que som una nació ocupada i que, per tant, tenim no només el dret, sinó també el deure d'alliberar-nos. Tota nació esclava té el deure d'alliberar-se. Com digué Lluís Maria Xirinacs, "una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers". Per això, l'independentisme també ha de tenir clar que les condicions d'opressió nacional no poden ser considerades al mateix nivell de legitimitat que la constitució d'una República Democràtica Catalana.

El filòsof alemany Fichte va escriure que "el poble és de fet i de dret el poder suprem sobre el qual no n'hi ha cap altre (...) El seu aixecament és, per naturalesa de les coses, sempre just, no només quant a la forma, sinó també quant a la matèria". I això és exactament el que estem emprenent: la Revolució Catalana. Per a la qual no necessitem cap més legitimitat que la històrica, la que ens aporta el sol fet d'existir com a nació i la de tenir consciència de la necessitat d'alliberar-nos.

Dit d'una altra manera: quan una massa crítica d'una nació ha pres consciència de si mateixa (condicions subjectives favorables) i de la seva condició de societat oprimida (realitat material objectiva), aquesta esdevé poble en lluita; és a dir, subjecte polític revolucionari. "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble", que deia el poeta Estellés. I si alguna cosa hem demostrat els catalans i les catalanes durant els últims anys, en les grans manifestacions de l'11 de setembre, és que som poble, i un dels més ben organitzats i mobilitzats del món.

Per això, la suposada condició sine qua non sobre la necessitat de superar un llindar de vots o d'assolir una victòria que superi el 50% de vots (o els que siguin) en un referèndum no és res més que una coartada populista de l'unionisme i del regeneracionisme espanyolista. Com a nació oprimida, doncs, tenim la legitimitat històrica per alliberar-nos i, per poder-ho fer, tenim la valuosa eina d'una majoria absoluta parlamentària i de representants electes municipals favorables a la independència. I tenim un poble mobilitzat per empènyer-los quan s'arronsin, i a donar-los suport quan s'arrisquin. Sense més dilació, per tant, cal avançar cap a la constitució de la República Catalana Independent.

Per altra banda, però, això no significa que els sectors més conscients i organitzats del poble català "imposin" la independència a la resta de la població. Imposar la independència, com imposar la llibertat, òbviament seria una contradicció en els termes. Però l'Estat de les autonomies espanyol, sorgit de la reforma de la legalitat franquista, no pot ser considerat font de legitimitat democràtica. L'independentisme, de fet, ja no va reconèixer ni va avalar l'anomenada transició, com un procés democràtic, sinó com un règim de continuïtat. Per tant, cap procés electoral ni referendari sota el marc espanyol pot ser considerat legítim des d'un punt de vista democràtic.

Així doncs, per tal que el poble català pugui decidir el seu futur, tal i com pretenia fer el 9N, cal que es doti d'un veritable marc democràtic. Només en un marc de llibertat, el poble podrà decidir lliurement i, aquest, només pot ser el de la República Catalana. Perquè només una nació lliure pot decidir federar-se, confederar-se o, fins i tot, deixar d'existir. Una nació sotmesa, en canvi, podria decidir poc més que la mida i la forma de les seves cadenes, sempre i quan l'amo ho acceptés. Per tant, no veig altre camí possible, legítim i just que no sigui el de la via unilateral cap a la independència.

Roger Castellanos és membre del Secretariat Nacional de la CUP i membre de Poble Lliure.

 




Comentaris

envia el comentari