L'Ebre i el canvi de paradigma

"El canvi crucial que s'ha produït a la política catalana és, justament, l'abandó d'aquesta concepció del pactisme com a norma essencial"

Retorna a les Terres de l'Ebre la lluita contra un pla hidrològic. Novament, el govern central vol imposar unes polítiques de gestió del riu que no compten amb el consens social del territori i que, de materialitzar-se, comportarien una amenaça constant a la pervivència del delta, tant des del punt de vista de la seva extensió com de la biodiversitat que acull. Alguns dels protagonistes actuals són els mateixos de fa quinze anys. Altres, no. Avui els fan costat el govern de la Generalitat i Convergència. I compten amb una major implicació de la societat civil d'altres punts de Catalunya.

Si les intencions del pla són, en essència, les mateixes, què ha passat que expliqui aquest canvi tan notori? Per a entendre-ho cal fer una mica d'història. Encara que costi de creure, el govern de la Generalitat i els grups parlamentaris de Convergència i Unió, tot i hi van donar suport, estaven en contra del PHN promogut pel govern Aznar. Ho sé perquè jo hi era; i vaig tenir l'ocasió de participar en força reunions, d'escoltar les sòlides reticències dels parlamentaris i dels alcaldes ebrencs de CiU i, fins i tot, de redactar argumentaris justificatius del vot negatiu a la proposta. Fou amb aquest ànim que el conseller de Medi Ambient d'aleshores, Felip Puig, va anar el gener del 2001 al Consejo Nacional del Agua.

Una decisió d'última hora l'obligava a mudar el vot i el conseller Puig va preferir indisposar-se i girar cua sense participar a la reunió. No amagaré que el govern català depenia, per voluntat pròpia, del suport del PP al Parlament i que, en aquells moments, s'estava negociant una important reforma del sistema de finançament autonòmic. Tots dos aspectes van influir en aquest canvi -i molt-, però el factor determinant fou el tarannà dominant aleshores: un pactisme que assumia que un mal acord sempre era preferible a la manca d'acord.

Amb la majoria absoluta del PP, es va decantar per oferir un vot favorable a canvi de "concessions"; essencialment, dues: la incorporació d'obres hidràuliques pendents a Catalunya dins de les previsions de finançament a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat i l'elaboració d'un pla integral de protecció del delta de l'Ebre que havia de fixar uns cabals ecològics a respectar -un pla que havia de ser aprovat per un organisme en què la Generalitat i els ajuntaments de les Terres de l'Ebre tenien majoria.

La gent ni aleshores va parar atenció a aquests matisos ni avui els recorda; és lògic que sigui així: el desafiament del PHN era tan gros que aquestes qüestions semblaven marginals, una mala excusa del govern català per a mirar de sortir airós del tràngol. Tampoc no es recorda que la Generalitat i el govern central van partir peres la primavera del 2003 justament perquè Madrid pretenia instaurar un cabal ecològic molt baix i la representació catalana -Generalitat i ajuntaments- no va acceptar-ho. El pla integral de protecció del delta es va quedar sense l'aprovació preceptiva perquè el transvasament pogués iniciar-se. Ho sé perquè, en això, també hi era. No em sap greu reconèixer la influència que les mobilitzacions socials van tenir en l'adopció d'aquesta negativa, que va irritar molt les altes i venjatives esferes del govern espanyol.

A la pràctica, aquesta oposició era més testimonial que efectiva. A les portes ja de les eleccions espanyoles, sabíem que el PP, confiat a renovar la majoria absoluta, preveia canviar les regles del joc i suprimir aquest requisit. Tanmateix, els resultats foren uns altres i el retard introduït fou suficient perquè el nou govern del PSOE pogués derogar el PHN sense que hagués encetat el seu camí.

No pretenc amb aquesta explicació ni rememorar batalletes ni penjar medalles immerescudes. El propòsit és descriure un estil de fer política que va dominar la transició democràtica i els temps posteriors; un estil que, no tan sols era acceptat per la majoria de la societat catalana, sinó reivindicat com un signe distintiu. Les forces del tripartit, que van combatre amb duresa el transvasament de l'Ebre, van fer seu aquest estil un cop arribats al govern. Recordem, per posar un exemple, que, en el traspàs de rodalies de l'any 2010 -que encara patim avui-, les posicions van capgirar-se: mentre el tripartit sostenia que era preferible un mal acord que cap acord, CiU s'hi oposava radicalment.

El canvi crucial que s'ha produït a la política catalana és, justament, l'abandó d'aquesta concepció del pactisme com a norma essencial. L'exacerbació del pacte ens havia portat a considerar-lo no pas un instrument sinó una finalitat indefugible. Havia esdevingut més important la seva mera existència que no pas el contingut, una clara perversió de l'esperit que l'havia alimentat originàriament. No abomino de negociacions i pactes; són molt saludables i una peça essencial de la democràcia. Ara bé, convé distingir entre aquells que serveixen per a avançar (potser parcialment) i aquells altres que només miren de frenar o d'atenuar un perjudici. És l'abús d'aquests darrers el que ha espatllat l'invent.

El sobiranisme ha renunciat a buscar el pacte a qualsevol preu i el rebutja ens perjudica socialment, econòmicament o políticament. El viratge és més pronunciat a CDC pel fet que l'havia practicat més, però abraça altres formacions polítiques i inclou, a més a més, el significatiu canvi de percepció que la societat catalana té del pactisme. La nova màxima es podria resumir així: benvinguts siguin els acords amb Espanya, però no hi podem subordinar en cap cas el nostre futur.

Aquesta és la clau de volta del moment polític que vivim i que la renovada lluita contra un pla hidrològic de l'Ebre exemplifica tan bé. Hi ha una mateixa amenaça, però la manera d'abordar-la ha canviat en molts actors principals. Vet aquí la genuïna força del sobiranisme i, per això, convé que els seus líders s'escarrassin a utilitzar-la sense inèrcies i sense nostàlgies.




Comentaris

envia el comentari