Entre l'hospital i l'església

"Podemos guanya sempre, ni que sigui navegant sobre la inconsistència i heterogeneïtat de la seva organització"

Dissabte passat vaig tenir ocasió de tornar a comprovar la qualitat professional i humana del nostre sistema de salut. Caminant per la neu vaig topar de front contra un esquiador despistat, que per l'impacte em va llençar a terra, on vaig picar amb el cap. Ara ho recordo adolorida, però aleshores em sentia vulnerable i petita, un tros de carn poc consistent, i després d'una primera ullada pel diligent metge de l'estació, vaig decidir reblar el clau en un centre de la nostra xarxa sanitària, "de les millors del món", se'ns ha dit sempre.

I sí. Potser hi ha retallades que provoquen demores en els serveis diagnòstics, en les operacions programades, en les proves diverses, però a l'hospital de la Seu d'Urgell no vaig patir cap demora, i més enllà de lo material, evidentment tant necessari quan està en joc la salut, tothom, des de la primera persona que em va rebre a la recepció, fins l'últim auxiliar que em va acomiadar a la porta, passant per la metgessa que em va atendre, encarregar les proves i donar els resultats, tot va ser un continu de coneixement i tendresa, i aquí vull deixar testimoni del meu agraïment, perquè no és just que es consideri notícia en aquest àmbit sols el que va malament i algun descobriment científic.

Mentre tot això passa en el món de les coses, que és el món de la gent que es toca, es respira, i fins i tot roman en silenci a prop dels altres; mentre la vida era això, la política, per molt que es digui, no és hores d'ara digna d'aquest nom. Perquè no se li pot dir política al patetisme d'un Sánchez que demana no usar els vetos després d'haver-se negat no sols a discutir, ans fins i tot a posar-se al telèfon quan el trucà Rajoy. I tampoc ho és l'oportunisme de Rivera, ara a això li diuen centre, quan oblida les seves consignes lliberals (no és C's a l'ALDE europeu?) per poder-se apropar al pacte de progrés de les esquerres. I per suposat tampoc és política la rancuniosa negativa de Rajoy a abstenir-se en un eventual pacte de PSOE i C's quan prèviament havia proposat el pacte a tres, amb ell de President.

No ha arribat la política. Això que ara diuen amb aquest nom no són més que malabarismes de gent que no pot viure d'una altra cosa tant bé com viu dins del sistema. Ni Rajoy pot ja dir que viuria millor fora, perquè justament fora del registre de la propietat l'haurien de fer de tants anys que fa que oblidà els temes de l'oposició guanyada. La resta i tots els que els segueixen en un o altre partit, hagin o no acabat carreres que cada cop són més fàcils d'obtenir, venen d'un mal viure precari, d'una finestreta fosca, d'un atur més o menys amanyat per ser a la roda. És evident que cal tenir una vida pròpia per entrar-hi, i poc temps dins l'engranatge per mantenir la llibertat de sortir-ne. Però tot i que des d'aquest punt de vista la similitud entre uns i altres és més que sospitosa, hi ha una distància patent entre Iglesias i la resta. Perquè Iglesias és l'únic que guanya, sigui quina sigui la sortida de l'atzucac electoral.

Iglesias guanya si queda fora de la gran coalició, sigui aquesta de dos o de tres, perquè es converteix en el cap de l'oposició, i perquè li permet visualitzar davant l'opinió pública el que composa l'establishment, és a dir, que el PSOE, per molt que planyi Guerra, d'alguna manera ha esdevingut el búnquer que als anys 70 els propis socialistes criticaven. Iglesias guanya si aconsegueix fer la gran coalició de l'esquerra, centrant-se entre PSOE i IU i aconseguint donar peixet als nacionalismes perifèrics, com en el seu moment va fer el PSOE, acorralant els pesos pesants socialistes (mai millor emprat el terme "barons"!) i identificant Podemos amb la social-democràcia emergent, tot i que el seu missatge sigui tan antic com les barbes i cua del seu líder. Però és que guanya sobre tot, perquè la jugada que Sánchez considera mestre, que és convèncer al temps a C's i Podemos de la gran coalició de centre, l'únic que la pot rebutjar és Iglesias. Després del succeït recentment al PP a València, a la vista de tot el que encara està per destapar-se sobre la corrupció d'aquest partit, Iglesias ha esdevingut l'únic dirigent a qui li està fins i tot millor anar a noves eleccions que pactar a la llum dels resultats d'aquestes. No té res a perdre, perquè ni patirà el desgast de govenar, ni el desgast de ser a l'oposició, ni el desgast de la decepció que han generat altres. A títol particular comparteix aquest haver amb Sànchez, perquè aquest té una sola oportunitat de sobreviure dins del seu partit: ser President del Govern espanyol. Tanmateix, el cas d'Iglesias és força diferent: no sabem si el seu liderat serà en el futur tan fort com per cohesionar i limitar les perifèries del partit, és diguin "marees" o "en comuns", però Podemos guanya sempre, ni que sigui navegant sobre la inconsistència i heterogeneïtat de la seva organització.

Entre l'hospital que em va tornar el somriure i l'Iglesias que pot treure-li a uns quants he transcorregut el cap de setmana. Que en comenceu una de bona, malgrat la política que ens toca viure i de la que, no ho oblidem, som responsables ni que sigui per omissió.




Comentaris

envia el comentari