Sòcrates al Congrés dels Diputats

"L'exemple de Sòcrates crec que seria molt difícil, gairebé impossible, de trobar avui dia"

Ara que a Madrid s'ha acabat la política dels gestos i convé que passin a l'acció, que es treguin les màscares i deixin de fer pantomimes, convidaria Sánchez, Rivera, Iglesias, Garzón i Rajoy a anar al teatre. Sí sí! Que per un moment i en comptes d'asseure's a parlar de pactes i estratègies de partit, decidissin en un gest del què de veritat seria la nova política, anar a veure teatre del bo i, a més, passar un vespre junts, sense parlar, només escoltar. Escoltar les paraules d'un savi. Sòcrates. Sovint ens hem de sentir que vivim en una època en què fem les coses a la babalà, d'esma, i que no ens aturem a pensar. Una cantarella que es podria interpretar com que també perdem la capacitat de reflexionar, de dubtar, de preguntar, de criticar, de mirar de buscar la veritat perquè no volem incomodar o, senzillament, perquè ja ens està bé tal com està. Crec que no és veritat, al contrari.

Amb els temps que ens han tocat viure, trobo que som una ciutadania que cada dia som més crítics, pensem i repensem tot el que ens envolta per mirar de canviar-ho. Si és que realment cal. O lluitar per mantenir allò que funciona malgrat els governs de torn ho vulguin canviar només perquè no és una iniciativa seva! I per tant, trobo que en conseqüència s'ha anat a votar a uns partits i no a uns altres per intentar de canviar el que ja s'ha demostrat que no rutlla. És el poder del poble. O no era això la democracia? Dit això, ara que arriba a Madrid l'obra de teatre Sócrates: juicio y muerte de un ciudadano dirigida per Mario Gas i interpretada per Josep Maria Pou els convindria, com l'aire que respiren, als actors polítics espanyols anar-la a veure i prendre'n nota. Pou es posa en la pell del més grans dels pensadors, l'home que ens va ensenyar a filosofar, a pensar, i que va marcar una època. Pou, que té la mateixa edat que aquest Sòcrates a qui la jove democràcia grega va gosar jutjar -i condemnar a mort!-, fa creïble, proper i, sobretot, vigent el seu pensament. Encara ara el seu discurs és capaç d'incomodar-nos i fer-nos replantejar el que ens pensàvem que era veritat.

Estic segur que els sánchez, riveras, iglesias i companyia no es podrien quedar indiferents davant dels seus raonaments. El seu, el de Sòcrates, és un exemple que crec que seria molt difícil, gairebé impossible, de trobar avui dia. I menys en política! Algú que fos tan valent, coherent, honrat, digne, íntegre per predicar amb l'exemple. Algú que cregués de veritat en el que pregona fins a acceptar la pròpia mort (accepto que fos la mort política, no cal passar a l'altre barri. Però ni així!) per no ser incoherent, indigne, deshonrat, covard i corrupte. Sòcrates pensa que si has respectat les lleis del sistema democràtic, ara que aquestes mateixes lleis et tracten de manera injusta, has de maniobrar per evitar-les? O precisament acceptant que són injustes i que per tant el sistema es pot equivocar fas bo el teu pensament? Amb la teva actitud les desautoritzes i, de retruc, ajudes a millorar el sistema, ja que després s'haurà de revisar necessàriament. Tota una lliçó. La capacitat de sacrifici és única, lloable i irrepetible. I és per amor a la ciutat i al sistema que la ciutadania ha trobat per governar-se, la democràcia. Sincerament, vostès troben gaires sòcrates entre els que s'autodefineixen com a grans demòcrates? Els veuen gaire predisposats a empaltar-se d'aquest discurs, democràtic?




Comentaris

envia el comentari