La gestoria

"Trobo, francament, aberrant que persones que es dediquen a la política ens prenguin per brètols"

D'uns quants anys ençà, s'ha posat de moda l'afirmació que ja no hi ha diferències entre dretes i esquerres i, doncs, que ja no existeixen les ideologies. Molts dels que ho afirmen ho diuen amb un cert to d'autoritat, com si fossin experts en la matèria, i asseguren: això de dretes i esquerres, avui en dia, ja no té cap sentit, perquè ja no hi ha diferències entre els uns i els altres. Vaja, això és el que jo penso, eh!. I, amollada la sentència, es queden alleujats de tant d'esforç intel·lectual concentrat en pocs segons. És bo de constatar que els que tenen per costum d'anar reproduint aquesta doctrina siguin, generalment, gent de dretes o més aviat conservadora. Tan clar com aquells que, encara avui en dia, sobre el plet català, diuen que no tenen una posició encara prou definida sobre la qüestió, pretext que, en la majoria d'ocasions, amaga que estan en contra de la solució independentista i, doncs, en dissimulen el no arrenglerament amb excuses de mal pagador.

Ja fa moltes dècades que un jueu alemany de barba poblada i que havia llegit molt sobre el tema i, en moltes coses, sembla que hi tocava, va deixar dit que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant. I potser caldria afegir-hi que el llenguatge dominant es correspon també amb el llenguatge dels que tenen l'hegemonia a la societat, no pas política, sinó econòmica, cultural i mediàtica. Dit això, si hem de fer cas dels vents que bufen per aquests verals, la ideologia majoritària és l'absència d'ideologia o, per a filar un poc més prim, l'antiideologia. En el sainet espanyol actual a propòsit de la investidura d'un president per al govern d'Espanya, l'únic tret distintiu "ideològic" que invoquen uns i altres és la qüestió catalana. És a dir, PP, PSOE, Podemos i C's, en general, en les diferents intervencions públiques dels seus líders es remeten a l'independentisme català com a únic element que impedeix o afavoreix un possible acord, en funció de si s'admet o no que els catalans decideixin el seu futur a les urnes. Llevat de Podemos, les coses com siguin, tots els altres sostenen que el nostre futur no l'hem de decidir nosaltres sinó ells. Aquest se'ns presenta, doncs, com l'únic posicionament inqüestionable. I ens diuen, els de dretes i els que encara es fan passar per esquerres, que amb Espanya no s'hi juga, que davant d'aquest tema no hi ha dretes ni esquerres, s'inflamen d'ardor patriòtic i encara bo que l'himne d'Espanya no té lletra que, sinó, ens l'acabarien cantant a cor a cada declaració.

Una situació tan evident com aquesta s'acaba de produir també a Tarragona, mitjançant el pacte de govern signat pel PSC+PP+UDC. Uns i altres, tots els protagonistes s'escarrassen a proclamar a tort i a dret que aquest serà un govern municipal no ideològic, només al servei de la ciutat i prou, que no serà un govern polític, doncs, sinó tècnic. I els que això diuen són polítics, membres destacats de partits polítics! Té gràcia la cosa si es té en compte que el primer tinent de batlle és el líder del PP. I quina tècnica no ideològica aplicaran, posem per cas, a l'hora de millorar el transport públic i la comunicació del centre amb els barris, la política lingüística pública del consistori, la facilitació de tràmits i les ajudes als emprenedors autònoms i petits empresaris, l'accés a l'habitatge dels sectors més perjudicats per la crisi o la posició enfront de l'escola pública, la concertada i la privada, posem per cas, per no esmentar ja el posicionament municipal sobre la situació de Catalunya?

Trobo, francament, aberrant que persones que es dediquen a la política ens prenguin per brètols, tot fent-nos beure a galet assegurant-nos que un ajuntament determinat o un govern estatal, institucions polítiques sense cap mena de dubte, no seran governats a partir de cap criteri polític o ideològic, sinó tan sols tècnic. No és igual que un carrer s'obri per un lloc que per un altre, que un bus faci un recorregut o un altre amb una freqüència determinada, que es prioritzin els recursos públics per a atendre les necessitats de la gent o el lluïment dels governants, etc. Si assistim, al seu entendre, al final de les ideologies, quin sentit tenen llavors els partits polítics, els programes electorals i les declaracions ideològiques de principis de cada sigla? Si es tracta purament i simple de gestió i prou, perquè en comptes de partits no es presenten gestories a les eleccions? Si aspectes com l'atur, la pobresa energètica, la discriminació de gènere, la manca d'habitatge, els salaris fràgils, el risc de pobresa o la substitució lingüística, no són problemes polítics, sinó clarament tècnics, què hi fan els polítics a les institucions, en comptes de deixar pas als tècnics? Va ser algú tan poc sospitós de ser d'esquerres com Nicolás Sarkozy qui, en esclatar la crisi econòmica, va reconèixer que les dretes haurien de prendre en consideració que el paper de l'estat i els poders públics havia de tenir un protagonisme més gran a l'hora d'adoptar mesures favorables a millors condicions de vida per als més vulnerables i no deixar-ho tot a criteri dels mercats. Encara, doncs, hi ha diferències... I, si no hi són, a les properes eleccions, és qüestió que se'ns demani, ras i curt, en mans de quina gestoria acreditada deixem la gestió del nostre present col·lectiu i el disseny del nostre futur com a poble. Passats quatre anys, si la cosa no ens ha fet prou el pes, doncs canviem de gestoria i hi posem una altra empresa. O no?




Comentaris

envia el comentari