"Toqueu-la, com a una puta"

"No som iguals, però des de fa uns anys hi ha, a moltes institucions catalanes ─per posar més exemples─, agents d'igualtat i plans d'igualtat"

Fa calor. És aquest hivern que no és hivern, som a Barcelona i és l'hora d'esbarjo al pati d'una escola.

Un nen de sisè de primària agafa una nena de cinquè, l'arracona contra la paret i l'ofereix als altres: "toqueu-la, com a una puta".

Només un nen es gira i li diu a l'agressor: "tu de què vas?". La resta calla. "O no ho veu ningú més. O no va ser tan greu, perquè la nena va somriure". Ja tenim tots els estereotips a l'escenari: un nen fa d'una nena una cosa i la maltracta. El món calla i "potser no ha estat tan greu". D'aquí al "provocadora" o al "li ha agradat" o a la violació massiva de Colònia hi ha menys d'un pam.

La nena, atrapada per la força física del nen i vexada "com una puta" ha somrigut.

Amb un somriure que segurament carrega segles de violència dels homes contra les dones. Un somriure d'aquests nerviosos. "Histèric", en dirien molts?. La nena triga hores a dir-ho a una mestra, però ho diu.

D'aquí a deu anys potser algú escriu, en un diari, que aquest nen d'onze anys d'avui ha matat alguna dona que era "seva". Igual que aquests dies hem sentit i llegit que un home ha llençat per la finestra una nena de disset mesos després d'abusar d'ella sexualment i d'haver-ho fet amb assiduïtat, amb normalitat.

No som iguals. Les dones no arraconem els homes i els oferim sexualment. Ni fem guerres i ens apropiem dels cossos dels homes perquè els considerem un trofeu i una manera de vexar les dones vençudes. No segrestem homes massivament per a construir cap estat en nom de cap déu. No violem assíduament, amb normalitat i no insultem sexualment cap home quan fa una proposta política.

No som iguals, però a Alemanya i als EEUU ─per posar dos exemples─ aquests dies preocupa la llei de quotes que hauria d'expressar la igualtat entre homes i dones. No som iguals, però des de fa uns anys hi ha, a moltes institucions catalanes ─per posar més exemples─, agents d'igualtat i plans d'igualtat.

Ens ho hem de creure de debò, que no som iguals. Que si es fan lleis, que si hi ha agents i es fan programes ha de ser per fer visible, precisament, que som diferents.

Així de radical, i encara més: canviarà el món, si tenim com a referència el sentit masculí de la vida als carrers, a les institucions, a la praxi de la política, a les escoles, a les famílies o fins i tot al sentit de l'amor? Canviarà el món si no ens preguntem mai com seria si la meitat de la realitat tingués sentit femení? I... el sentit femení del món, el trobarem a les lleis per la igualtat, al pati de l'escola o a les notícies que ens relaten la pretesa no diferència de la violència masculina?

Fa poques setmanes es va estrenar als cinemes la darrera pel·lícula d'Isabel Coixet: quasi bé dues hores d'història al llarg de les quals vaig sentir bàsicament ràbia per la fredor amb què la protagonista persegueix, només, estar present en els ideals del seu marit.

A "Nadie quiere la noche" Isabel Coixet acompanya dues actrius a fer-nos veure una de les realitats més dramàtiques de la història de la humanitat: la conjugació entre l'egoisme masculí i la ceguesa femenina.

Una veu en off ens explica, en el darrer minut de la pel·lícula, però, totes les veritats de la vida: la protagonista les coneix al costat d'una altra dona, en un refugi, patint la nit polar al llarg de mesos i oblidada pel seu marit que, per cert, aconsegueix sense ella els seus èxits.

Es massa llarga, aquesta nit polar nostra de violència sexual, física i simbòlica, però m'agrada pensar que som dins un refugi, nosaltres les dones, dins el qual estem pensant el món que farem: sense patis d'escola on es pugui vexar, sense finestres per on hi caben nenes, sense lleis que diuen que hem de ser iguals.




Comentaris

envia el comentari