Vella, gorda, lletja

"Som no sols una cara, també un cos, que és el temple de l'ànima, i no cuidar-ho gens pot ser un pecat"

Quedem-nos en els tres primers adjectius que han emprat les dones de la CUP per reivindicar-se davant les burles i improperis de què han estat objecte per part d'alguna gent com a formes de desqualificació política. Quedem-nos aquí perquè són absolutament independents de la prostitució o de la vida sexual més o menys arreglada de cadascú. D'altra banda, com explico als meus alumnes, aquestes característiques sols són injúries si s'acompanyen de l'ànim d'injuriar, de manera que no és el mateix dir "Fulanita és puta"(i ho és) que "Vine aquí, so puta, que no ets més que una puta!"(ho sigui o no sigui) Però imagino que és justament aquesta voluntat de ferir la que denuncien les cupaires, sigui per l'activitat laboral o la vida íntima que les encolomen, sigui per la seva ubicació en els rànquings d'edat, pes i harmonia física, aquestes tres últimes, objecte del meu particular interès.

Vagi per endavant que, com bé va dir el President Puigdemont en la seva brillant rèplica durant el Ple d'investidura, qui es desqualifica desqualificant és el desqualificador, i que, per tant, poca estona hem de dedicar a parlar de qui en el fons no en sap, de qui, en un mar de fúria, no té més argumentació que parlar de l'aparença externa d'algú altre.

Ara bé, i dit això en plena solidaritat amb la crítica que Gabriel i les seves han fet dels indigents mentals que les desqualifiquen pel seu perímetre abdominal o la seva fisonomia, diré coses que a ben segur les disgustaran: perquè hi ha dones velles de les que ningú recorda que ho siguin, més aviat fan desitjar arribar a aquella edat que destil·la saviesa, que fa de la dona vella el motor del món.. o sigui, per posar-hi noms, algú pensa que es possible recordar la megactriu Núria Espert, o la sublim primatòloga Dian Fossey com a velles? I relacionant la vellesa amb la bellesa, ¿hi ha millor bellesa que la que va acumular Audrey Hepburn a les seves faccions a mida que anava guanyant anys i sentit solidari amb l'infortuni?

La vellesa i la bellesa van de la mà o no són, perquè som efectivament allò que el nostre rostre reflecteix a partir d'una certa edat; no podem escapar, tot i que també cal saber mirar-hi bé, les cares com petjades de la vida, ni que sigui difícil en aquest moment efebocràtic.

Comentari singular requereix si grassa o no, perquè, deixant a banda els problemes endocrins irresolubles, som no sols una cara, també un cos, que és el temple de l'ànima, i no cuidar-ho gens pot ser un pecat (diria que venial per sentir-me menys culpable), però mai motiu d'orgull. És com si algú estigués molt content de tenir mala lletra, de no saber, de no cuidar-se dels fills.

I en última instància, per què fer militància orgullosa dels nostres defectes? ¿La carn de gimnàs o de centre d'estètica, la suposada bellesa de les dones (i homes) que han caigut en la trampa del mercat, són prou justificació per a la manca d'educació, de netedat, de cura? Compte que no siguin "vella, grassa, lletja", en boca d'algú intel·ligent, sinònims de "no m'agrada gens que t'estimis tan poc".




Comentaris

envia el comentari