El govern de l'Estat depèn d'ERC

"En el proposat govern PSOE-Podemos-IU no és Podemos qui té la força, sinó que la té una part d'ell: En Comú Podem"

Fa mes i mig a Espanya hi havia un govern amb una àmplia majoria parlamentària, i a Catalunya no hi havia Govern, però que n'hi hagués o no, no depenia pas dels partits espanyols. Avui hi ha un Govern amb majoria parlamentària i no hi ha govern a Espanya, i que n'hi hagi o no depèn en bona mesura dels partits independentistes catalans.

La dreta no ha renunciat a governar Espanya. És que no pot. La seva renúncia no és tal sinó una acceptació dels fets perquè la seva corrupció, el seu autoritarisme neofranquista i carca l'ha deixat aïllada, incapaç d'aconseguir cap suport. Quatre anys d'humiliació involutiva, de negació de drets, d'atropellaments, catalanofòbia i estúpid centralisme l'han portat a la ridícula situació d'haver guanyat les eleccions però no poder formar govern.

Rajoy, a qui només el mou la paüra de ser l'únic president espanyol que no repeteix mandat, intenta ocultar aquest còmic resultat formulant la situació al model catòlic amb una trinitat de possibilitats: 1) Ell al capdavant d'un govern amb el PSOE i C's. 2) El caos d'un govern del PSOE amb "forces radicals i independentistes". I 3) Noves eleccions. És obvi que la tercera és la que ell prefereix i per això prepara la seva candidatura al si del seu partit i no entre els grups parlamentaris el comú denominador del qual coneix molt bé: "No a Rajoy". Prefereix la tercera opció, però diu que prefereix la primera, en part, pel seu inveterat costum de mentir i en part perquè sap que és impossible, tenint en compte el general "Rajoy no" que comparteixen a Espanya fins i tot els del seu partit, que estan desitjant perdre'l de vista.

El resum de tot això és que la formació i estabilitat del govern a Espanya depèn dels partits independentistes catalans i, en una posició secundària, de C's, la dreta menys cavernícola. És complicat, però és real. Per descomptat, aquests partits independentistes sospesen molt les circumstàncies per a obtenir el millor rendiment d'una situació quasi surrealista en virtut de complicada.

Rajoy adverteix Sánchez que ser president no consisteix en humiliar-se i que serà víctima del xantatge de Podemos. És un cop baix, dirigit a l'autoestima del seu contrincant amb escassa força per venir precisament de qui porta quatre anys governant a les ordres de la troika i l'oligarquia espanyola, sense dignitat i sense vergonya, emparant la corrupció i destruint el país. Però sobretot és, com sol passar amb les advertències d'aquest home, una estupidesa, pròpia de qui no entén la realitat en la que viu.

El problema de Sánchez no és Pablo Iglesias. L'oferta de coalició d'aquest -per cert, comunicada al rei espanyol, no a l'interessat, com a bon cortès- inclou exigències, i bravuconaries per a ocultar el fet que ha girat cent vuitanta graus, passant d'excloure taxativament la seva integració a un govern del PSOE a demanar-se la vicepresidència, perquè ho necessita. Just després de les eleccions del 20-D era evident que a Podemos li interessava la seva repetició. Amb els seus 69 diputats i els 90 del PSOE semblava que el desitjat sorpasso tan sols depenia d'un segon assalt i així ho confirmaven els sondejos. Però al construir els grups parlamentaris es va descobrir la superxeria que Podemos en sentit estricte no tenia 69, sinó 42 diputats, essent els altres 27 els de les altres 'confluències', i era dubtós que pogués repetir els resultats. Ja no interessaven nous comicis; calia construir govern i amb Iglesias de vicepresident.

Tot i que els analistes encara no ho hagin vist, en el proposat govern PSOE-Podemos-IU no és Podemos qui té la força, sinó que una part d'ell, en concret En Comú Podem. Segons els requisits de formació del grup, aquesta confluència catalana té llibertat de vot i veu pròpia, i per tant podria votar en contra d'un govern de coalició espanyol que ignorés o s'oposés al referèndum a Catalunya, peça indispensable per a ella però inadmissible per als socialistes.

El Podemos castellà està agafat entre els dos blocs, el del PSOE i el d'En Comú Podem i sense marge de maniobra. La seva proposta, com sol passar-li, és grandiloqüent i en veu tonant: volem un ministeri de la Plurinacionalitat, com si això fos alguna cosa més que un pur gest per a la galeria. Però en realitat qui decideix és En Comú Podem, perquè si Podemos renuncia al referèndum i aquests 12 diputats voten en contra (potser amb els 6 d'En Marea), l'efecte seria catastròfic, ja que el govern d'Espanya no tindria 157 diputats en l'arrencada, sinó 137. Francament ridícul.

Tot i això, tampoc En Comú Podem decideix sobre aquest assumpte amb autonomia plena. El joc polític a Catalunya l'obliga a comptar amb el bloc independentista de Junts pel Sí i, de fet, ja ha sol·licitat una reunió formal amb ERC per a la setmana que ve. Amb quin objectiu? Resulta obvi: tantejar les possibilitats de suport dels dos grups independentistes en el Congrés, el d'ERC i el de DL a un possible govern de coalició PSOE-Podemos i en termes. Si ERC exigeix un reconeixement de la 'sobirania del poble català', com fa Joan Tardà i el PSOE no ho accepta, el govern de coalició només podria sortir endavant si compta amb el suport de C's en les qüestions on es juguin interessos nacionals catalans.

Des del punt de vista espanyol, aquesta solució seria acceptable, ja que dibuixaria un govern amb aliances puntuals al parlament segons geometria variable, però el deixaria sempre a la mercè de dues forces que no pot controlar: C's i ERC. El que, en definitiva, porta a la paradoxa conclusió que ERC té la clau de la governació de l'Estat espanyol, a reserva d'unes noves eleccions que ningú vol excepte, potser, la pròpia ERC als efectes de garantir-se dos o tres mesos més de buit de poder a l'Estat mentre escomet el full de ruta català.




Comentaris

envia el comentari