Ministeri de Catalunya

"En Duran, tota la vida lluitant per ser ministre, i al final potser ho serà en Xavier Domènech abans. Quines coses"

Rieu-vos-en del «Portarem el Senat a Barcelona!». Quan penses que no es pot fer més el ridícul, sempre hi ha algú disposat a anar més lluny. I és que, en el marc de les negociacions de formar govern al Regne d'Espanya, Pablo Iglesias i els seus cercles han posat sobre la taula la creació d'un Ministerio de la Plurinacionalidad per compensar el fet que els sucursalistes catalans d'En Comú Podem no tinguin formalment grup propi al Congrés espanyol i que renunciïn a la promesa d'un referèndum que ni tant sols sabem si seria sobra la independència de Catalunya o el pentinat del MHP Puigdemont. En Duran, tota la vida lluitant per ser ministre i al final potser ho serà en Xavier Domènech abans. Quines coses.

Em resulta força sorprenent que aquells que titllen cada dia els partidaris de la independència de nacionalistes excloents, i que tanmateix es consideren ciutadans del món antinacionalistes, siguin els qui proposen una bajanada batejada Ministerio de la Plurinacionalidad. Això sí que sembla una subhasta de peix. Què vol dir plurinacionalitat? És el nou eufemisme del federalisme entabanador? O seria una actualització del Ministeri de les Colònies i d'Ultramar? Pretendre apaivagar l'aspiració democràtica a la plena llibertat d'un poble amb un Ministeri denota una preocupant barreja d'ignorància i de cinisme, però també un concepte mediocre de la democràcia.

No hi donem més voltes. Faran el que voldran, com sempre. I nosaltres a partir d'ara també. Tenim un país seriós a bastir i això requereix grans esforços tant per part del nou govern com del Parlament de Catalunya, sense oblidar que la clau continua sent una societat civil mobilitzada i participativa fins la formalització de la desconnexió. De fet, la societat civil sempre haurà de jugar un paper fonamental pel bé de les institucions del nostre país. Sempre. La llibertat és una lluita constant. Històricament, els municipis han jugat un paper clau en la transformació social i el desenvolupament de Catalunya. Dit això, també hauran de tenir un paper destacat en els propers mesos.

Sabem perfectament que qualsevol govern d'Espanya ens atacarà per terra, mar i aire. Hi haurà gent que potser estarà temptada per qüestionar-se si val la pena seguir en un camí ple d'obstacles. La Rosa Parks també s'ho deu haver qüestionat moltes vegades abans de fer el pas de seure en aquell seient prohibit. Però ho ha fet perquè estava convençuda que era el que havia de fer davant d'una injustícia flagrant. Amb força de convicció. Un Estat que és capaç de fer xantatge als seus contribuents no és un Estat digne. És una estafa que no ens podem permetre de cap de les maneres. Per dignitat. Haurem de mantenir un esperit guardiolià en tot moment.

El procés constituent és una etapa crucial en la construcció de qualsevol Estat. En el cas de Catalunya, és una magnífica oportunitat per elaborar un nou contracte social, amb la implicació de tots els agents socials, per tal de construir un Estat al servei de les persones. Un Estat que, de ben segur, ha de ser el contrari del que és i representa l'Estat espanyol. És més encara: tenim l'oportunitat de crea un nou precedent al món, de consensuar un nou model de país, una nova manera de fer, i no hi ha més revolucionari i cosmopolita que això. Hem debatut molt de l'aspecte econòmic de la crisi que encara estem travessant. I és important fer-ho. Però, al meu parer, comprendre les seves arrels socials i ètiques és imprescindible per extreure la lliçó.

Naturalment, un pacte social sempre implica que cadascú renunciï a part de la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil col·lectiva. Per tant, la sobirania popular entesa com la participació ciutadana és no només imprescindible, sinó que és un dret i un deure democràtic. Això si que és el canvi real. El canvi de súbdits d'un Estat indigne a ciutadans d'una República protectora dels drets individuals i col·lectius, d'una República al servei dels seus ciutadans i viceversa. Si ens gestionem nosaltres mateixos amb les nostres pròpies eines, lliurement i convençudament, aleshores podrem rendir comptes de debò. Ha arribat l'hora del debat més intens de la historia recent del nostre país. Seguim.




Comentaris

envia el comentari