Transició, alguns canvis

"Amb Catalunya o sense, l'Estat espanyol haurà de fer front a altres canvis sense els quals no serà possible una democràcia amb majúscules, una administració moderna i eficaç i una qualitat de vida material, democràtica i cultural digna dels països més avançats"

Ja fa quaranta anys que va començar a caminar allò que s'ha convingut a anomenar la Transició espanyola. Era la forma d'anomenar el pas d'una dictadura militar feixista i autàrquica a una democràcia de drets personals, que no col·lectius, i una economia de mercat. En quatre dècades ha passat de tot, segur que no tant com molts hauríem volgut, però cal reconèixer que alguns dels trets que més caracteritzaven les primeres dècades d'aquest període han canviat profundament, en algun cas fins a desaparèixer del tot.

- Monarquia. Si hi ha hagut, fins fa quatre dies, una institució indiscutible, per damunt del bé i del mal, aquesta ha estat la institució monàrquica. Amb un rei posat a dit pel dictador, dreta i esquerra espanyoles, amb els seus aliats "autonòmics", l'havien convertida en símbol de la unitat de l'estat i en intocable. La impunitat de la casa reial s'havia transformat en un vassallatge acrític, un servilisme ridícul i medieval, amb una sobreprotecció que feia inqüestionable la monarquia i amb una colla provinciana de llepes i trepes rient-los les gràcies, entre els quals algun diari de per aquests verals, sempre a l'avantguarda del tema. Però, en qüestió de tres o quatre anys, els termes s'han invertit i la degradació de la imatge de la corona ha estat impensable, de manera que ha passat de la impunitat absoluta a ser objecte de tota mena de crítiques, acudits i burles. Sembla que tothom s'hi vegi amb cor i les intimitats d'alcova i de butxaca dels pròcers són de domini públic. S'ha acabat la impunitat i el canvi de titular de la corona, després que se'n coneguessin les disbauxes i escàndols de l'anterior propietari, és una operació de salvació que potser pot funcionar a Espanya, però ja no aquí: "Si el rei ne vol corona, corona li darem...". El principal pilar de l'estat està corcat i ha deixat de ser-ho. Quins pilars, doncs, té l'estat per a continuar apuntalat?

- Bipartidisme. Des del mateix 15 de juny de 1977, la política espanyola es basà en dos partits. Inicialment UCD i PSOE, que aviat es convertí en PSOE i PP, per la desfeta del partit de Suárez. Mentre a Espanya el vot centrista anà cap al PP i també a cals socialistes, a Catalunya els destinataris van ser-ne CiU i el PSC, versió principatina del bipartidisme espanyol. Però, ara mateix, a un lloc i a un altre, al bipartidisme ja li canten les absoltes. Podemos i Ciudadanos trepitgen els talons als seus pares, als quals aspiren a substituir en el seu camp o, si més no, a repartir-se'n bona part de l'espai. Aquí, CiU ja no existeix i el PSC, només una mica. Res ja no és com era abans i els lideratges a dreta i esquerra van canviant també. El règim dels partits dinàstics de torn -ara manen els uns, ara ho fan els altres, tot esperant la tornada dels uns- ha deixat d'existir. Ni els uns ni els altres ja no són els mateixos. S'ha acabat el bròquil. I protagonistes nous aspiren a tenir un lloc visible sota el sol.

- Lluita armada. El pas del franquisme a la democràcia constitucional actual es fa amb la companyia de l'existència de grup armats que practiquen la violència amb reivindicació política. Són els anys d'ETA, malson permanent de l'estat, del sempre indesxifrable GRAPO, de las Fuerzas Armadas Guanches, del mal anomenat ÈPOCA, de Terra Lliure, de l'Ejército Guerrilleiro do Pobo Galego Ceibe i potser algun més d'intensitat menor. L'activitat armada de grups clandestins, per motivacions nacionals o socials, ha deixat d'existir a l'estat espanyol i ja no pot ser l'excusa per a frenar o impedir certs passos. Ara s'ha vist com la frase "amb violència res, sense violència es pot parlar de tot" , era una mentida i una simple afirmació per a guanyar temps, tirar pilotes fora i retardar el plantejament sobre la viabilitat de l'estat espanyol en la seva composició i estatus actual.

- Partits i sindicats. El desig de llibertat política i sindical es canalitza, des del principi, en el suport electoral als partits convencionals i als sindicats majoritaris. Aquí el bipartidisme és bisindicalisme CONC-UGT, durant dècades, tot i que opcions com IAC, CSC, CGT ja fan el seu camí. Però, aquests darrers temps, s'ha vist com el sistema de partits no era tan sòlidament ferri i estable com semblava. L'incompliment de promeses electorals, els pactes difícils d'entendre, els interessos partidistes, la corrupció i la incompetència han generat un cert distanciament cap als partits de sempre per part de la ciutadania. Això explica com organitzacions i moviments socials que ni es presenten a eleccions ni són partits, hagin estat capaces de guanyar-se la confiança de molta gent fatigada de la política tradicional i compromesa en lluites concretes: Plataforma contra el Pla Hidrològic, Plataforma dels Afectats per la Hipoteca, Òmnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana o el mateix 15-M. Algun d'aquests moviments, com el darrer, tenen projecció i ramificacions internacionals. Molta gent se'n fia més que no pas de les sigles convencionals. Al marge dels partits, doncs, han nascut nous instruments mitjancers o d'intercessió entre els ciutadans i els òrgans de poder decisori, en defensa dels seus interessos.

- Propaganda electoral. Omplir les parets de cartells del candidats ha estat una pràctica electoral quasi única fins no fa gaire. La guerra del cartell ha donat lloc a situacions divertides i, com a instrument principal de propaganda, ha hagut de competir amb publicitat de discoteques, mobles fets a mida o electrodomèstics a bon preu, per a guanyar un pany de paret o un bocí de fanal. Això juntament amb la ràdio, la televisió i els diaris, clar. Però aquest univers clàssic coneix ara una nova competència, gràcies a una revolució tecnològica que comporta, a causa dels seus usuaris més habituals, una autèntica revolució generacional. Twitter, facebook, whatsapp, correus electrònics i comunitats virtuals d'usuaris units per un interès comú, s'han revelat com un instrument potentíssim de propaganda. La primera gran concentració davant la seu del PP, a Madrid, va ser feta a cops de whatsapp... Els grans poders econòmics i politics poden tenir el control dels mitjans convencionals, però n o el de les xarxes, més lliures, molt efectives i amb un efecte més immediat.

- Constitució. Com si Espanya fos una religió de llibre únic, la constitució espanyola ha estat, durant 40 anys, el pretext per a mantenir-ho tot "atado y bien atado". Mentre els estats amb tradició i cultura democràtica de debò no tenen problemes per a modificar la constitució tants cops com calgui, a Espanya aquesta és una labor impossible. Els quatre principals partits espanyols no estan en contra, ara, de revisar-la, si bé hi ha canvis que fan més por que una pedregada... No és cap novetat constatar com aquesta pruïja reformista té els seus motius en el canvi de paradigma a Catalunya. El Principat ha passat de ser el territori de tot l'estat espanyol on la constitució va obtenir més vots positius -tots els partits excepte ERC van demanar-ne el vot favorable en el referèndum- a ser el sol indret on el Parlament, per majoria, ha desacatat la constitució i se n'ha situat conscientment al marge. El canvi és, pel cap baix, espectacular.

En quaranta anys, no són tan sols aquests sis aspectes els que han canviat, però sí que em semblen dels més importants. Amb Catalunya o sense aquesta, l'Estat espanyol haurà de fer front a altres canvis sense els quals no serà possible una democràcia amb majúscules, una administració moderna i eficaç i una qualitat de vida material, democràtica i cultural digna dels països més avançats. L'amnèsia del franquisme i les seves atrocitats, l'al·lèrgia permanent a la diversitat (lingüística, cultural, nacional, religiosa, racial), la viabilitat de disset comunitats autònomes -amb disset parlaments, disset governs, disset presidents i dues ciutats autònomes nord-africanes-, el pes insuportable de les elits extractives madrilenyes amb tota la caspa aristocràtica, funcionarial, militar i eclesiàstica, així com el lumpen starsystem de toreros, cantants, folklòriques, endevins esotèrics, dropos professionals, granshermanus i tutti quanti, en una societat que no llegeix llibres ni per equivocació i que es vanta de parlar un sol idioma, són aspectes que haurà de tenir, necessàriament, en compte, Espanya si, de debò, vol culminar la transició arribant a bon port.




Comentaris

envia el comentari