Tan poc femení com el "ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Gener de 2016: semblava que no però finalment han pogut ser actualitzades, a les administracions, a les pàgines web, als materials de difusió i a altres llocs d'interès les fotos de l'actual president i govern de la Generalitat de Catalunya. Ja no ens recordem de les dues legislatures interrompudes, de les dues convocatòries extraordinàries d'eleccions, dels llargs períodes en què Generalitat, Parlament i tantes altres institucions han estat aturades, sense gestió ni decisió pendents de què passés i de qui acabaria manant.

De fet quasi bé no ens recordem ni de les dues consultes de la CUP, ni dels insults a Anna Gabriel després de la darrera assemblea, ni de la sexualització dels titulars parlant d'Inés Arrimadas i d'Anna Gabriel arran de les seves intervencions al Ple, ni del moment en què l'ex-president, el dijous d'abans de la ràpida organització d'una investidura "al pas" ─com dirien a l'Amèrica Llatina─ va fer un dels desplegaments més grans de la seva omnipotència a l'entrevista que li van fer a TV3: "Jo prenc les decisions sol". Vaig pensar en el "ja sóc aquí!" de Tarradellas de fa ja quasi bé quaranta anys i tot plegat fa pensar molt en com de poc està feminitzada Catalunya. Sí: com de poc.

Les fotos del govern actual no tenen l'estètica de fa quaranta anys però el fons i el contingut són els mateixos: el poder té el mateix sentit, l'administració i el sentit de les institucions públiques són com llavors i encara avui l'imaginari col·lectiu i els poders individuals sostenen que depèn d'algú allò que passi a Catalunya.

I és que la política s'ha feminitzat molt poc, a Catalunya, malgrat sembla que això no sigui evident, no calgui dir-ho i no sigui real. Sembla que no es pot dir perquè, entre d'altres coses, llavors distraiem l'atenció d'allò que és important de debò: que ja tenim un senyor que "ja és aquí" per dur-nos, com un heroi a milions de catalanes i catalans, a la independència de Catalunya. Ho farà solet i l'acompanyaran a fer-ho uns quants senyors més i alguna senyora menys al seu govern.

Que la política estigui poc feminitzada no vol dir que hi hagi poques dones als partits, a les institucions o als càrrecs més alts de poder (tot i que cal admetre que quan el dissabte que es preparava la investidura corrien rumors de Neus Munté o Muriel Casals com a possibles candidates semblaven creats només per a despistar, perquè ningú s'imagina una Generalitat de Catalunya presidida per una dona). Que la política estigui poc feminitzada vol dir que hi ha poc sentit femení a la política i que hi ha poca política femenina a les institucions i als carrers, a Catalunya.

Què devia voler dir, quan fa quasi bé dos anys van preguntar a Margot Wallström com seria la política exterior de Suècia i va respondre que seria feminista? I què deu voler dir que en el context dels moviments dels darrers temps hàgim llegit o sentit frases, sovint, com "la revolució serà feminista o no serà"? Tot i que "feminista" i "femenina" no volen dir el mateix aquests exemples són l'evidència que són conceptes, tots dos, que evoquen la diferència. La diferència d'un món millor, per exemple. La d'institucions sense lobbies de poder fent de Catalunya el pati de darrera de casa seva. La de processos participatius de veritat. La de lleis i governs amb sentit de gent. Perquè és evident que les que han creat espais de reconeixement i de convivència humana de veritat han estat les dones, al llarg de la història, bàsicament. I és evident que qui ha fet guerres, ha conquerit i ha construït institucions que avui no només són estanques, sinó que han servit com a espai de poder i d'exclusió i exclusivitat, han estat els homes.

Hem perdut una gran possibilitat, a Catalunya, restablint ràpidament estructures, protagonistes i sentits, de feminitzar la realitat. I per això, molt provablement, res no canviarà ni als nostres carrers, ni a les nostres cases... ni a les institucions, per descomptat.




Comentaris

envia el comentari