Duran i el catalanisme liberal conservador

"Pot existir o ha de tenir alguna mena de paper en tot el que s'està vivint un catalanisme conservador no independentista?"

Aquesta setmana s'ha produït el comiat de Josep Antoni Duran i Lleida. L'oportunitat que per al seu patit potser hagueren suposat unes noves eleccions al març s'ha esvaït amb l'acord extrem entre Junts pel Sí i les CUP, i Duran ha fet el que sense dubte arriba tard, però resulta insòlit en una política que sempre renega de la derrota: ha assumit el fracàs en dues conteses electorals en primera persona, i en primera persona ha plegat. En la seva biografia política ha pesat massa el temps transcorregut assegut a l'escó i, sobre tot, el regal enverinat d'aquella fotografia en una habitació del Palace de Madrid que, paradoxalment feia aparèixer com a home d'Estat a qui mai (sols un temps molt breu) va assolir responsabilitats en la governança. Tanmateix, més enllà dels seus encerts i la sensació que aquests puguin produir de què actués més per interessos personals que per conviccions polítiques, la seva figura i la seva marxa conviden a un debat sobre temes més profunds i transcendentals per a la història de Catalunya.

Perquè Duran és el símbol d'una reflexió que ha d'entomar el catalanisme: més enllà del que aquest moviment va representar durant el segle XX, negociant per aconseguir serrells de riquesa des de la rebotiga de la política al temps (i just pel fet) que feia de crossa condicionadora dels dos grans partits estatals, ¿quin pot ser el seu paper en el segle XXI sense que necessàriament hagi de reclamar la independència? La divisió en el sí d'UDC es va produir pel fet d'haver de prendre posició entorn al procés, i per tant, en un temps sense matisos, un partit que volia transitar les aigües de l'ambivalència quan aquesta s'havia de despullar, es va partir per la meitat...un empat tan poc exacte com el de les CUP, però en tot cas revelador de què com en la resta dels partits, excepte PP i Ciutadans per raons òbvies, decantar-se a favor o en contra de la independència ha provocat la divisions, algunes sonores desercions, produint-se nous reagrupaments en raó d'interessos més o menys confessables de les persones que han hagut de prendre partit.

Ara bé, just pel fet que la divisió ha anat per tots els barris; vist que els socialistes, els democristians, els convergents i els cupaires han patit desercions, vist que ERC fa ara el paper d'aquella CiU que va ser central des de quasi bé els inicis de la democràcia després d'haver viscut a la seva vegada lluites caïnites per haver estat capaç de recolzar governs de no independentistes; ara que els moviments d'esquerra han sabut adornar amb paraules noves velles idees, ara que tot això passa és bo i necessari que els liberals, els democristians i els conservadors facin l'esforç de reformular el discurs que ha fet gran aquesta terra. Han de ser capaços de fer arribar a la gent que el liberalisme no significa desfermar els mercats ans garantir la llibertat no delictiva; que el democristià no es divideix per la cintura per molt que, com tothom, sigui fal·liblement humà, i que el lema del conservadurisme és deixar com està sols allò que ja funciona.

Pot existir o ha de tenir alguna mena de paper en tot el que s'està vivint un catalanisme conservador no independentista? El President Puigdemont ha dit que és millor fer les coses bé que anar de pressa. Crec que, entre altres coses, això vol dir abandonar d'una vegada la interinitat ideològica liberal-conservadora, o el que és el mateix, dir sense complexes que la base que s'ha d'eixamplar no és la de l'esquerra, ans la de la dreta, i en tot cas i per sobre de tot, la de la cultura política del país. Sense aquesta, qualsevol dret a decidir no és més que un eslògan buit.




Comentaris

envia el comentari