O guanyem, o guanyem (amb una postdata)

"La resposta intel·ligent: negociació. Seure a la taula abans que t'hi obliguin els fets"

Com diria en Gabriel Rufián, tengo una noticia para ustedes: el full de ruta de Junts pel Sí no es complirà. Perquè es complís, l'estat hauria de restar impassible durant 18 mesos mentre el Parlament tramita lleis d'hisenda, seguretat social i procés constituent, mentre el Govern crea (ara sí) estructures d'estat, mentre es debat i redacta la Constitució de la República Catalana... en definitiva, caldria que l'estat fes d'espectador passiu mentre desconnectem.

I l'estat no restarà impassible. Pot optar per una resposta estúpida o per una d'intel·ligent, però quan la desconnexió entri en fase executiva l'estat es mourà, i quan es mogui tots els fulls de ruta saltaran pels aires. La resposta estúpida: repressió. Inhabilitacions a tort i a dret, més querelles, agudització de l'asfíxia financera de la Generalitat, suspensió total o parcial de l'autonomia... Aquesta és la hipòtesi que ens porta als "escenaris gandhians" dels que s'ha parlat aquests dies. Resistència civil, desobediència institucional, salt qualitatiu de la tensió, i els actors internacionals (estats i mercats) directament impel·lits a la mediació.

La resposta intel·ligent: negociació. Seure a la taula abans que t'hi obliguin els fets. Oferir el referèndum, amb data i amb pregunta clara. Omplir el No de contingut positiu (pacte fiscal, reconeixement nacional, etc). I sortir a guanyar-li la partida a l'independentisme des de la democràcia, no des de la imposició. En qualsevol dels dos escenaris, el full de ruta de Junts pel Sí esdevé paper mullat. Però tots dos escenaris són una victòria política del sobiranisme.

El primer, perquè l'estat espanyol renuncia definitivament a ser l'estat dels catalans. El segon, perquè Catalunya esdevé formalment i davant del món un subjecte polític sobirà amb dret a decidir el seu futur lliurement, encara que en el referèndum guanyi el No. Per això era tan important que s'arribés a un acord per investir President i formar govern: perquè saltàvem a la pantalla on ja només pots guanyar. Gràcies a tots els que ho han fet possible.

Postdata: fa un parell de mesos vaig dimitir de conseller de cultura en aquest article, i estava convençut que el que hi deia em treia definitivament de qualsevol travessa. Però no, ara em veig en l'obligació de dimitir també de director de TV3, per molt que els confidencials ho donin per fet. Sembla que algú des de la política es dedica a fer circular el meu nom per a tota mena de càrrecs. Potser ho fa per allunyar els periodistes dels autèntics candidats, vés a saber. A aquest algú li voldria fer arribar un missatge: en el pròxim article em faria gràcia dimitir d'ambaixador de la República Catalana a la Polinèsia. Pot ser?




Comentaris

envia el comentari