El Rei Lleó blau

"Calma, amics. El Procés s'ha acabat 10 vegades però tots tenim la certesa que l'engranatge nacional està més ferm que mai"

L'altre dia vam anar a dinar a un restaurant i el cambrer ens va portar un full de paper amb la silueta del Rei Lleó i un grapat de llapis de colors perquè els meus fills pintessin una estona. El gran va acabar ràpid (hi té més traça) i el petit es va sentir ferit. Una mica humiliat. No perquè estigués pintant el seu Rei Lleó de color blau (sí, blau), sinó perquè no havia acabat prou ràpid. Per la pressa (per aquesta urgència absurda), va demanar-me a mi que l'ajudés a pintar. De cop, vaig veure'm a mi mateix pintant un dibuix de Disney amb ceres de colors mentre la resta d'adults xerraven i el meu nen s'ho mirava nerviós. Tant li feia que allò fos una diversió pensada per fer-li passar una bona estona. Ell tenia ganes d'enllestir ràpid. Em va recordar aquell Oriol de 8 anys que volia tenir els àlbums de cromos plens, en comptes de gaudir del procés d'omplir-los, que era el 90% del sentit i la gràcia de la cosa.

"Tenim pressa" és un dels conceptes més infantils i insensats que hem utilitzat en política en tota la història d'aquest bonic país. Una pressió innecessària i angoixant que els catalans hem decidit carregar durant tot aquest Procés. La pressa histèrica de resoldre 300 anys en tres onzes de setembre (seguits). Volem aprofitar no sé quina mena de conjuntura política per acabar amb la configuració política de l'Estat. O, potser, som conscients que s'acaben les idees per inventar acrobàcies humanes massives per la Diada i volem evitar fer el ridícul l'any que ve. La pressa ens fa oblidar que, en realitat, tot això és un procés (en el sentit literal del fet). És un camí. Un camí on s'ha de pensar a llarg termini. Perquè, fixeu-vos què curiós, si tenim pressa la independència és inassolible. No sóc jo, qui ho diu, és la demografia. Penseu pas que els irlandesos de l'Ulster tenen pressa a demanar un referèndum? Ja el demanaran quan sàpiguen que són majoria.

Quan tens pressa fas coses rares. T'enfades amb els altres independentistes fins el punt d'odiar-los més que als teus rivals unionistes. Lamentes cada ensopegada com si fos el final de la nació. Parles de les eleccions com si fossin les darreres. Estableixes la imatge mental que si fallem ara, mai més no podrem aspirar a tenir un estat propi. I, sobretot, creus que si no som independents en 18 mesos haurem d'oblidar-nos del que volem més de 2 milions de catalans. Vés que, amb les presses, no estiguem pintant el lleó de color blau, tots plegats.

Calma, amics. El Procés s'ha acabat 10 vegades però tots tenim la certesa que l'engranatge nacional està més ferm que mai. Hem ensopegat 10 vegades i, en canvi, mai no hem caminat tant lluny. Han enterrat la independència 10 vegades i mai no ha sigut tan factible. Deixem que el Procés sigui un procés. Pintem ben bé el dibuix.




Comentaris

envia el comentari