El rei ha mort, visca el rei

"He mirat de trobar una manera maca de dir en català l'expressió "a rey muerto, rey puesto", i el més divertit que he trobat és "ves-te'n Anton, que el que es queda ja es compon"

He mirat de trobar una manera maca de dir en català l'expressió "a rey muerto, rey puesto", i el més divertit que he trobat és "ves-te'n Anton, que el que es queda ja es compon". La idea vindria a ser aquesta, sí, però no entrava en un titular. Una altra opció és "el rei és mort, visca el rei", i d'aquí el títol de l'article, que val igual per Felip VI, Artur Mas i Mariano Rajoy. Evidentment, per motius diferents.

Pel que fa al Borbó, ahir va incidir en la pura realitat del que és Espanya (el seu poder molt especialment) i de com el canvi generacional pel que fa a Catalunya no s'hi deixa notar en res (de positiu). El seu pare, ja en la seva fase més crepuscular, va passar-se per l'arc del triomf la funció d'àrbitre que li pertocava i va ser clar contra allò que políticament i democràticament bull a Catalunya. Tots recordaran allò dels "galgos y podencos" o molt abans allò de "el castellano nunca fue lengua de imposición", oi? Doncs el seu fill, a més de fer cares quan es topava Artur Mas o de fer discursos que bé podria haver signat Rajoy respecte de Catalunya, ara es nega a rebre la presidenta del Parlament en el tràmit habitual per nomenar oficialment nou president. Ha demanat que la cosa es faci per carta. Doncs es fa, i avall.

Queda clara la seva consideració respecte de les institucions catalanes, però també la rellevància del monarca. Poc servei que fa. Va passar el seu pare i Catalunya poc que ho va notar. Ara passa ell de les nostres institucions i Catalunya ja sabrà trobar qui la respecti i li sigui útil al més al nivell, potser algun dia elegint-lo via urnes. El rei és mort, visca el rei.

Però fixeu-vos que l'expressió val en un altre sentit. Per allò de la capacitat d'adaptació que tenim tots plegats i també per allò que ningú no és imprescindible per molt valuós que sigui. El president Artur Mas ha fet un gran gest que l'honora, i poques hores després de la seva renúncia, diumenge mateix després del debat d'investidura del nou cap de govern, i com bé observava ahir l'amic Melcior Comes a Twitter, la major part dels masistes ja eren puigdemontistes. El nou president va projectar autenticitat, senzillesa i proximitat, a la vegada que contundència, convicció i coratge. La majoria d'analistes van coincidir en destacar-ne la frescor i el to curós i ben argumentat. Van saber trobar-ne, en definitiva, un còctel d'atributs que el fa diferent de Mas i que a la vegada, sembla, el pot fer més adequat per al moment present. I tot plegat sense entrar a discutir que Mas tenia tot el dret de seguir on era. El rei ha mort, visca el rei.

Què passarà amb Rajoy? En veia la compareixença diumenge, com mirant de contraprogramar o de fer-se un forat a l'agenda arran de la investidura al Parlament català, i a més de com és habitualment d'insuls, hi veia un líder caduc, de moment passat, reivindicant-se a la desesperada. La seva va ser la típica (en ell) compareixença espitada i sense preguntes, en pura clau d'autoreivindicació. No reivindicava Espanya, sinó la seva candidatura a la presidència del govern espanyol. Volia semblar que duia l'alternativa però es projectava com extemporani i sobreactuat. I bàsicament tirava de Catalunya per mirar de compactar rere seu el PSOE i qui fos que pogués pescar. Massa evident. Massa groller. En el seu cas és evident que fins i tot els seus el trobaran poc a faltar quan se'n certifiqui un traspàs polític que cada dia sona amb més força que podria ser ben a prop.




Comentaris

envia el comentari