Puigdemont davant la tempesta

"Trobo que la solució final al cul de sac parlamentari on Catalunya s'havia ficat és la menys dolenta possible"

A desgrat que no sóc dels que contemplaven unes noves eleccions al març com una tragèdia, trobo que la solució final al cul de sac parlamentari on Catalunya s'havia ficat és la menys dolenta possible. Satisfacció relativa, per tant, pel desenllaç, amb Carles Puigdemont com a president i un govern de Junts pel Sí.

Em penso, però, que no toca allargar gaire les celebracions, atès que hi ha molta, moltíssima, feina per fer. I s'ha de fer bé. Les dificultats amb què toparà aquest executiu són extremes. Com mai abans des de la restauració de la Generalitat.

Les dificultats són de tota mena, i de com se superin, o no, dependrà en bona part que l'espai independentista i sobiranista s'enforteixi i pugui, finalment, forçar el referèndum desitjat. Glossaré en les pròximes ratlles els obstacles, o reptes, en tres fronts polítics: el govern, el Parlament i l'Estat espanyol:

Comencem pel dintre. El govern. La convivència i la coordinació al si del govern (i per extensió al grup parlamentari) no serà fàcil. La part convergent i la part republicana, però, s'hauran d'entendre. Ha de ser un sol govern. L'experiència dels tripartits hauria de ser prou alliçonadora en aquest sentit. El bon funcionament dependrà decisivament, a ningú no se li pot escapar, de la relació que s'estableixi entre el president, Puigdemont, i el vicepresident, Junqueras. Probablement el fet que Puigdemont i no Mas sigui el president pot ajudar. Començar pràcticament de zero pot ser bo. Dependrà de tots dos, de la química i del respecte que estiguin disposats a dispensar-se. Si prima la visió mútua de futurs competidors per la presidència, anem malament. Tot i que és veritat que al líder d'ERC se li ha complicat el seu camí vers presidència de la Generalitat, que en un escenari d'eleccions al març hagués tingut més a l'abast, tampoc aquesta circumstància li hauria d'enterbolir la mirada.

Parlament de Catalunya. Caldrà buscar punts d'acord amb l'oposició anti-independentista, especialment amb el PSC. També amb Catalunya Sí Que Es Pot. Aquest és un govern que ha de governar i ha de governar bé. Però l'essencial, la clau, és la CUP. Tinc la impressió, en aquest apartat, que una part dels antisistema ha interioritzat l'acord final com una gran derrota. Estan equivocats. És veritat que han hagut que pagar un preu alt, però és que han obtingut a canvi ni més ni menys que el cap de qui havia de ser president de la Generalitat amb tot el mèrit i tota legitimitat, Artur Mas. Si parlem de proporcions, no sembla que la CUP hagi sofert un daltabaix. Al cap hi a la fi, amb sols deu diputats, han aconseguit el que cercaven. Cal esperar -i exigir- de la CUP la major de les lleialtats davant la tempesta que s'acosta.

L'Estat espanyol. El desbloqueig català afavoreix la possibilitat d'un pacte que faci Rajoy president un altre cop. El PP (i el PSOE i Ciutadans) està disposat a triturar legalment i financerament la Generalitat. Qualsevol motiu serà suficient. La manca d'independència del Constitucional i de la justícia espanyola fa que, en cas de dubte, per petit que sigui, el govern espanyol pugui imposar la seva voluntat. De la seva banda, la més alta institució de l'Estat, el rei Felip VI, tan amoïnat per remuntar el nivell de popularitat de la Corona -ha començat el judici del cas Nóos amb la seva germana al banc dels acusats-, no ha estat capaç fins ara de mantenir la mínima independència i neutralitat en el cas català. S'ha limitat a anar avalant l'estratègia del PP. Igualment, ha renunciat a fer res per intermediar o arbitrar en el conflicte entre Catalunya i l'Estat. Que no rebi a la presidenta del Parlament de Catalunya perquè li comuniqui la investidura de Puigdemont és un manca de respecte i de sentit institucional inconcebible. Ni tan sols s'ha molestat a posar una excusa. Aquesta és fins ara la més greu de les seves equivocacions (qui l'aconsella?). El fet ens ha de servir d'indici i d'avís de com estan les coses a Madrid i de fins on podrien arribar.




Comentaris

envia el comentari