Se'n va, però es queda

"De Mas es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita"

Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. D'ell es dirà que va posar el procés en marxa, ho va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que fent renúncia a allò formal salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.

I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president in pectore de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.

Aquest marc pragmàtic consta dels següents elements: El president, Carles Puigdemont, proposat pel mateix Mas, gaudeix de la seva confiança abans de sol·licitar la del Parlament. Dos [email protected] de la CUP passen a integrar-se al grup parlamentari de Junts pel Sí i, actuant a la manera dels antics ostatges en les guerres del passat, garanteixen l'estabilitat del govern de la Generalitat per als propers 18 mesos. En assumpció dels seus errors, dos [email protected] de la CUP causaran baixa i seran substituïts per altres dos com a garantia suplementària de l'aquesta estabilitat de govern.

El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.

Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.

Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya- Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.

Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.




Comentaris

envia el comentari