Neu i palmeres

"La visió de la pel·lícula m'ha fet venir ganes d'interessar-me per la Guinea Equatorial i, lògicament, per la presència catalana en aquell indret"

El parèntesi que signifiquen les festes nadalenques en l'agenda quotidiana permet de fer coses, més sovint del que és normal a la resta de l'any, com ara anar al cinema més d'un cop i, així, allunyar-te del nostre drama nacional i pagar per veure'n un altre de ficció, però amb so estereofònic. De vegades, la pantalla gran t'obsequia amb sorpreses inesperades. És el que em va passar veient "Palmeras en la nieve", una pel·lícula inspirada en fets reals que té la Guinea Equatorial com a escenari físic i paisatge emocional, a partir de la novel·la homònima de Luz Gabás, exbatllessa de Benasc, obra traduïda ja a diverses llengües, entre les quals el català. No sóc crític cinematogràfic, però em va semblar una pel·lícula diferent, amb uns paisatges naturals magnífics, on apareix el contrast de la fredor ambiental de la Ribagorça aragonesa amb l'exuberància càlida guineana. Potser al film li sobra mitja hora, perquè dues hores i tres quarts de drama continuat és un pèl excessiu, clar que, ben mirat, hi ha drames que duren més... Però és innegable que les imatges enganxen per la seva originalitat i en tractar d'un tema pràcticament inexplorat en la ficció literària com és el passat colonial d'Espanya a la Guinea Equatorial, passat que no deu ser gaire diferent, en els aspectes essencials, al del mateix estat al Sàhara Occidental o a l'Ifni.

El film comença amb unes imatges d'una vall pirinenca colgada per la neu, una gèlida solitud ambiental enmig de la qual té lloc un enterrament i en el qual el capellà parla en...aragonès! Segur que per a molts espectadors aquest serà el primer cop que tindran l'oportunitat de sentir aquest idioma, tan proper al nostre i tan entenedor per a nosaltres. Més enllà d'aquest fet, ja prou original, la ficció cinematogràfica permet de fer-nos una idea de com va ser el colonialisme espanyol, una realitat tan desconeguda com també intencionadament amagada. En realitat, la supremacia blanca sobre la població negra autòctona no s'expressava de manera diferent a la dels francesos, anglesos, holandesos o portuguesos, en els territoris per ells colonitzats. Ni tampoc els nivells de corrupció i favoritismes de l'administració colonial, civil i militar eren distints. L'arrogància, els excessos, la violència física i verbal, el menyspreu, els abusos, el racisme, les diferències en les condicions de vida no eren gens allunyats entre els colonitzadors europeus i la seva actitud cap als autòctons. Això no és cap novetat, però sí que ho és que, finalment, de cop i volta, molta gent s'adonarà per primera vegada que va existir també un colonialisme espanyol.

La visió de la pel·lícula m'ha fet venir ganes d'interessar-me per la Guinea Equatorial i, lògicament, per la presència catalana en aquell indret. Més enllà de textos generals de caràcter històric o més especialitzat en algun aspecte concret, m'he empassat d'un glop "Els catalans de Guinea", del periodista Antoni d'Amengol, coautor d'un reportatge del mateix títol per a TV3. És llegint aquest llibre d'una tirada que m'he assabentat de moltes coses. Per exemple, de la importància de la presència catalana en aquell lloc remot de l'Àfrica negra, sobretot a partir dels anys quarantes. Allà van néixer, viure i morir, milers de catalans, molts dels quals ocupaven llocs destacats en empreses o bé regentaven el seu propi negoci. Era tan notòria aquesta presència que, el juliol de 1946, va ser destituït el batlle de Santa Isabel, la capital, per haver permès una reunió de la colònia catalana a la sala d'actes del municipi, reunió que es va desenvolupar en català i l'acta de la qual també va ser redactada en aquesta llengua... I un dels primers dirigents independentistes guineans, Abilio Balboa, era nascut a Barcelona i parlava català.

El passat colonial d'Espanya no és que hagi deixat gaires episodis memorables, de caràcter positiu, per a la història de la humanitat. De fet, els dos darrers països d'on es retirà, no són precisament pàgines exemplars, ja que es van acabar com el rosari de l'aurora, la comèdia de Falset o el ball de Torrent. A Guinea Equatorial, independent des del 12 d'octubre de 1968, Espanya, després d'haver saquejat les riqueses del territori i haver-hi mantingut uns nivells baixíssims d'inversió pública, deixà pas a la dictadura sanguinària de Macías que es rebotà amb la persecució dels súbdits espanyols que, finalment, van haver d'abandonar el país. Després de Macías, per la via del cop d'estat, el seu nebot i actual president Teodoro Obiang ha perfeccionat encara més que l'oncle un sistema dictatorial unipersonal, on la democràcia i el benestar de la població brillen per la seva absència. L'altre cas és el Sàhara Occidental on, d'un dia per l'altre, Espanya en tocà el dos i abandonà els sahrauis a la seva sort, després d'haver-se aprofitat dels seus fosfats, permetent-ne l'ocupació marroquina, amb l'expulsió de desenes de milers d'autòctons cap a l'exili algerià a qui condemnà a viure en camps de refugiats: encara hi són. Pel·lícula i llibre, doncs, són un bon pretext per a aproximar-nos a aquesta pàgina tan poc coneguda de la història, on tants catalans van prendre-hi part.




Comentaris

envia el comentari