Demana massa, president

"La humiliació pública a què estan sotmetent el president, genial, perquè si vols ser president, com a mínim, traga. Aquesta és l'actitud (vital)"

Artur Mas demana calma. I demana massa, el president. No només per això. Potser demana massa al país. I potser que entre tots plegats ho hem fet, això de demanar massa, i ara ens topem amb una realitat un xic més prosaica del que havíem volgut imaginar. Diu Mas que "el país fa les coses que ha de fer, no es despreocupa del dia a dia, vol que les coses vagin millor". Però el cas és que no ho sembla. Fets, no paraules. Ja som en aquest lamentable punt. Perquè ja ni la tristor de la política espanyola distreu del solar en què s'està convertint la nostra.

Ahir al matí, zapejava pel dial i en un moment donat a la tertúlia de can Basté vaig sentir l'antropòleg Manuel Delgado (a qui sempre paro atenció) com deia una cosa que en dies de bon desitjos, per festes, pel nou any, va sonar especialment dura i desagradable. Deia que a l'assemblea de la Cup de diumenge bàsicament tots els assistents "estaven d'acord en què en Mas era indesitjable políticament i que acceptar-lo seria un mal menor per responsabilitat política per raó d'oportunitat però sense diferències polítiques de fons". Un indesitjable. Demanar que gent que pensa així dels adversaris polítics els votin, o que ni tan sols es plantegin parlar amb ells, és demanar massa, sens dubte.

Després, Delgado, en un altre rampell de sinceritat que els polítics (tampoc els de la CUP) no es poden permetre en públic, va dir que la CUP duia "anys suportant insults, com el d'antisistema... i al final tots penjats del que diuen els penjats (...) La humiliació pública a què estan sotmetent el president, genial, perquè si vols ser president, com a mínim, traga". Aquesta és l'actitud (vital). En mans d'això, d'aquesta concepció de la vida i de la política, tenim procés sobiranista. Quan un se sent insultat perquè el descriguin com antisistema, i a sobre ve a vendre que això li suposa un calvari, com si als altres ningú no els titllés (pel cap baix) d'indesitjables i vagin vostès a saber de quantes maneres més. No és demanar massa, pretendre que algú construeixi així res de positiu i amb generositat?

Segurament sí. És molt probable que Mas i molta altra gent d'aquest país hagi demanat i demani massa encara ara (contra tota lògica). Passa que el que ens havien promès, també els de la Cup, demanava de molt. Massa per a alguns dels principals implicats? Massa per a un país que en els moments claus en comptes de concentrar forces les dispersa? En breu ho tindrem del tot confirmat o no. Ja queda menys per saber-ho. Massa? Ja en fa dies i setmanes.




Comentaris

envia el comentari