Tres nivells

"Serà més fàcil si pot mostrar com uns governants democràtics i legítims són perseguits per les seves aspiracions nacionals que si només es presenta un incert compàs d'espera enmig de la incertesa"

Allò que es decideixi a l'assemblea de Sabadell serà determinant per al futur de Catalunya. S'ha arribat fins aquí en un clima de debat apassionat i encès, encara que bàsicament correcte, la qual cosa és de celebrar. Totes les parts implicades, els observadors amb coneixement de causa, els analistes més ben intencionats, són conscients de la transcendència del moment en què d'un sí o d'un no en depèn el destí d'un poble.

S'ha de reconèixer que, en ser el el punt de partida el compromís de no investir, els partidaris del sí demanem una cosa molt censurable èticament parlant com és incomplir una promesa, faltar a la paraula donada. En el fons, l'etern dilema moral entre l'idealisme de la bona consciència i el pragmatisme de la política real, entre la fidelitat a la paraula i la necessitat de posar les mans a la massa quan es vol fer pa. A hores d'ara ja s'han exposat tots els arguments a favor d'una cosa i l'altra, i només queden fer futuribles sobre què passarà en cas d'un sí o un no, d'un Govern sense eleccions anticipades o unes eleccions anticipades sense Govern. I en la nit dels futuribles, tots els gats són bruns.

Tan sols queda reafirmar el màxim respecte pel dret de l'organització a decidir en llibertat, sense pression ni xantatges, actitud en què, pel que veig, també s'hi troba el president Mas. I, tot i que algú podria dir que només està fent de la necessitat virtut, es reconeixerà que també podria no fer-ho. Però el respecte per l'autonomia d'un òrgan representatiu sobirà no implica que no hi hagi marge per aportar reflexions que poden ser útils, sigui quina sigui la decisió. La següent fa referència a una qüestió de perspectiva que potser no s'hagi considerat prou i fa referència als tres ambients o contextos en què incideix la decisió de l'assemblea d'una organització l'horitzó de la qual, fins a dia d'avui, ha estat municipal i autonòmic. Aquests tres àmbits o horitzons són l'interior català, el gairebé exterior espanyol i l'exterior europeu i mundial.

En l'horitzó interior s'hi dirimeixen qüestions ja mil vegades debatudes i conegudes: la corrupció de CiU, la seva política de retallades i l'administració neoliberal de la crisi, la qüestió del llindar del percentatge per a la independència, la de la relació entre reivindicacions socials o nacionals , la del joc de majories/minories i la legitimitat respectiva de les actituds de bloqueig. Pràcticament no cal afegir-hi res més. Un sí a la investidura de Mas implica el risc d'una República catalana viciada d'origen i un fracàs en la pendent confrontació amb l'Estat per falta de suport. Un no suposa el risc de retornar al marc autonòmic, segons el resultat de les eleccions i un adéu si més no momentani a la República catalana. Allò que dèiem: en el futur, tots els gats són bruns.

En l'horitzó quasi exterior espanyol, on la CUP no juga però on les seves decisions sí que influeixen, les coses estan plantejades en termes d'escalada de confrontació i de dialèctica política d'amic-enemic. L'enfrontament, com manen les regles de l'art de la guerra, gira al voltant de la contradicció més gran que és la d'independència o no independència i, en els seus termes pràctics, referèndum o no referèndum. Amb el resultat de les eleccions del 20-D, al camp del nacionalisme espanyol hi ha una unanimitat subjacent que pot esdevenir un tancament de files i formació d'un front comú, segons quina sigui la decisió de l'assemblea. Rajoy està amortitzat a tots els efectes i el PP no pot formar govern, llevat que hi hagi un pretext per a constituir-amb el PSOE. La investidura de Mas podria ser aquest pretext, sobretot si Podemos, que no sembla tenir una altra sortida, insisteix a obligar a un referèndum català en una hipotètica coalició amb l'esquerra espanyola que, com ha quedat molt clar, és espanyola abans que esquerra. De donar-se aquesta circumstància d'un govern independentista a Catalunya i un nacionalista de concentració a Espanya, la situació s'hauria aclarit molt. El compliment inexcusable del full de ruta obligaria el govern de l'Estat a adoptar les mesures necessàries per impedir -i, encara que la panòplia de possibilitats és molt àmplia (art. 155, estat d'excepció, llei de seguretat nacional, processament penal dels responsables, intervenció militar directa, guerra bruta, etc.), donades les circumstàncies, el marge de maniobra en el context de l'Estat democràtic de dret és molt escàs-. En el fons, aquesta clarificació de posicions serviria per traslladar part important del problema i les possibles solucions al tercer àmbit.

En l'horitzó exterior, europeu i mundial, del qual la CUP amb prou feines se n'ha preocupat, s'hi mouen forces i corrents que poden ser decisives en un sentit o un altre del procés català. Fins a dia d'avui, i encara que les maniobres de la diplomàcia espanyola no han cessat, donant una visió desfigurada del conflicte independentista català, l'opinió de la comunitat internacional, ben informada per fonts alternatives, especialment a través de l'acció exterior de l'independentisme, li ha estat força favorable. Certament, les institucions s'atenen al dictamen obligat que es tracta d'un assumpte intern d'Espanya, però totes les cancelleries saben que, amb el seu nivell d'internacionalització, això ja no és cert. És una qüestió de si és possible comptar amb aliats estrangers o no, i de quins seran. Un assumpte d'enorme importància perquè una de les vies (potser l'única) de compensar la immensa desproporció de forces entre el nacionalisme espanyol i l'independentisme català serà la mediació i intervenció exteriors que el govern espanyol haurà d'acceptar. I aquestes, òbviament, començaran per exigir un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Aquest referèndum que els nacionalistes espanyols neguen, els independentistes catalans consideren ja anacrònic i els de Podemos propugnen ara que saben que, sense la imposició exterior, no serà possible. Resultat: aquesta empara exterior s'ha de cuidar com un tresor, en el benentès que serà més fàcil si pot mostrar com uns governants democràtics i legítims són perseguits i, potser empresonats, per les seves aspiracions nacionals que si només es presenta un incert compàs d'espera enmig de la incertesa i a l'aguait del resultat d'unes noves eleccions.




Comentaris

envia el comentari