Quan la CUP vetlla els canelons de Mas

"Tot i les temptacions caïnites constants, a l'independentisme no li convé que cap dels partits que en són actors es debiliti"

No haureu paït encara les menges de Sant Esteve i diumenge estareu pendents de l'assemblea de la CUP. Un independentisme amb bona salut hauria aprofitat el desconcert del 20-D per marcar algun gol per l'escaire a la Moncloa. Però JxSí i la CUP tenen altres ocupacions entre mans. Una investidura sobtada d'Artur Mas durant la setmana vinent podria ser l'aglutinant definitiu d'un pacte d'estat entre el PP i el PSOE contra el desafiament independentista, alhora que la sentència de mort dels socialistes espanyols davant d'un Podemos en ascens. Tot és molt complicat.

Alguns cupaires sostenen que si l'assemblea tomba Mas, JxSí acabarà fent una altra oferta de president perquè, segons asseguren, l'últim que desitja CDC són unes noves eleccions al març després dels resultats del 20-D. Fals. Al carrer Còrsega contemplen les eleccions com a única alternativa, convençuts que no entregaran a la CUP el seu líder, el partit i el procés. No es pot subestimar la capacitat de Mas per tornar a guanyar unes altres catalanes, encara que sigui per la mínima, ni tampoc ignorar el fet que, per salvar el partit, als convergents potser els convindria afrontar una refundació que sacsegi els seus fonaments des de la tranquil·litat de l'oposició.

Oriol Junqueras deixa l'alcaldia de Sant Vicenç dels Horts. Aviat serà vicepresident del govern de transició nacional o optarà a presidir la Generalitat al març. Catalunya tindrà aviat un nou president republicà? Podria ser. Però si el procés fracassa, Junqueras gestionarà una autonomia asfixiada i hostatge de les dèries de Madrid. Qui sap si algun dia ERC, la CUP i una Ada Colau convertida a l'independentisme podran pilotar un nou intent d'assolir l'estat català sense CDC, però no serà demà. Ni demà passat, ni l'altre. Potser no serà mai. Tampoc és casualitat que des de l'esquerra autonomista es pressioni els cupaires perquè emprenguin aquest camí estratègic. De les eleccions de diumenge no només se n'ha d'extreure l'evidència del suport majoritari a la proposta d'un referèndum, que ja coneixíem, sinó constatar la confiança que manté encara una part de la societat catalana en un pacte democràtic amb l'Estat que sigui sensible a la població més desafavorida, per increïble que sembli.

Supeditar l'agenda catalana a l'espanyola és sucursalisme. Denunciar-ho no hauria de ser incompatible amb el fet d'admetre també que, per primer cop, hi haurà un partit que pot ser decisiu al Congrés i que defensa sense embuts el dret a decidir. És clar que Pablo Iglesias mai no ho hauria fet sense el procés ni les mobilitzacions sobiranistes. Però DL i ERC també haurien d'analitzar bé per què han perdut 463.000 vots respecte el 27-S.

La radiografia és complexa. Tot i les temptacions caïnites constants, a l'independentisme no li convé que cap dels partits que en són actors es debiliti. Si una CUP trencada dóna suport a Mas, se'n ressentirà la inestabilitat del pacte amb JxSí. Si la divisió interna els porta a votar-hi en contra, es partiran igualment, seran assenyalats com a culpables de la pèrdua d'una oportunitat històrica i trigaran molt de temps a refer-se. Sense una CDC i una CUP fortes no es pot esperar la generositat, la perícia i la sang freda imprescindibles que exigeix la consecució d'una independència unilateral sobre una majoria social incontestable. Amb els odis de sempre, passarà el de sempre. Que passeu un Bon Nadal.




Comentaris

envia el comentari