Trencadís

"La vella política continua ensorrant-se, no sols a Espanya, sinó també a Catalunya"

Encara que el diccionari de l'IEC només recull trencadís com a adjectiu, significant, "fàcil de trencar-se", hi ha també un altre significat real que és el relatiu al mosaic format per bocins irregulars de ceràmica, marbre o vidre, com va idear Gaudí i Jujol aplicà. La segona significació és la que reflecteix millor la realitat electoral que ha quedat a l'Estat espanyol després de les eleccions del 20-D, si bé, segons com vagin les coses, el trencadís segon pot deixar pas al trencadís primer.

La varietat de grups parlamentaris que hi haurà a Madrid expressa també el final d'una època, la del bipartidisme en què els partits dinàstics s'anaven repartint i alternant l'exercici del poder polític, en règim de monopoli institucional compartit. PP i PSOE han tingut una reculada històrica, com mai, ja que els dos primers partits de l'estat es troben ara en el seu moment més baix de representativitat. Ara i tant, sumats PP+C´s sumen 161 escons, els mateixos que sumen el PSOE+totes les coalicions en què ha participat Podemos. Davant aquests resultats, només hi ha dues majories confortables per a la investidura i per a governar, garantint-ne l'estabilitat: una gran coalició dels partits d'estat, dreta i esquerra espanyola clàssiques (PP+PSOE), poden fer un govern a l'alemanya, perquè no canviï res i procurar salvar els mobles dels seus privilegis. Una altra és una majoria a la portuguesa: PSOE+Podemos+altres grups que podrien facilitar la investidura i, potser, donar suport al govern en aspectes essencials, fins i tot amb grups no exactament d'esquerres. En aquest darrer cas, però, el referèndum seria un requisit inqüestionable.

La vella política continua ensorrant-se, no sols a Espanya, sinó també a Catalunya. L'èxit d'En Comú Podem i el gran resultat d'ERC posen de manifest l'ensulsiada de l'antic món de CiU, avui encara presidint alguna diputació i més d'un municipi, que ha passat de 16 escons a 8 per a CDC i cap per a Unió. Alhora, significativament, el partit més votat a Espanya ha estat el menys votat a Catalunya: el PP. I C's, el penúltim. També es dóna la circumstància que En Comú Podem tindrà grup parlamentari propi, com li tindrà Amb Compromís Podem. I que les candidatures on va Podem són les que han tingut més vots als Països Catalans, en el seu conjunt, dada que caldria no passar per alt. Com tampoc que dels 47 diputats escollits a Catalunya, 29 estan a favor del dret a l'autodeterminació/dret a decidir, la majoria dels quals són partidaris de la independència i procedents no sols d'ERC i de DL... A més, entre els escollits valencians hi ha també independentistes, algun dels quals no se n'amaga i amb una consciència clara de Països Catalans. Fóra bo que no es continués tractant amb menyspreu les forces sobiranistes que no són les primeres al nostre Parlament i que es valorés com a absolutament nou que un líder polític espanyol digui en públic, la mateixa nit electoral, que Catalunya és una nació i que té dret a decidir el seu futur en un referèndum.

En fi, també pot passar que les dificilíssimes negociacions per a formar govern s'eternitzin a Espanya, com ho fan a Catalunya i que, probablement, no hi hagi acord per a investir president i, en pocs mesos, hi hagi eleccions de nou a Espanya, com no és descartable que hi siguin a Catalunya. Si així fos, algú s'hauria d'empassar també tots els penjaments d'immaduresa política que s'han dit a propòsit de Catalunya. Els resultats al Principat han demostrat que sí que es pot capgirar una situació política, per difícil que sigui. En aquest cas, fóra demanar gaire que es pogués cridar en públic, en català, allò que ja ha passat en fets: SÍ QUE ES POT?




Comentaris

envia el comentari