Tripartidisme

"La única cosa històrica és que la renovació dels partits no serà des de dins, ans des de fora, castigant així una endogàmia històrica dins les formacions clàssiques a Espanya"

Escric mentre les previsions s'amunteguen en els mitjans de comunicació, per la qual cosa el que diré potser no acabarà de quadrar amb els resultats definitius d'aquestes eleccions, que diuen històriques. S'aventura un èxit sense precedents del partit de Pablo Iglesias, un esfondrament del PSOE, la configuració d'una crossa "ciutadana" en el PP, la majoria relativa per a aquest últim.... I això li diuen la fi del bipartidisme. Tanmateix, amb les mateixes dades, tot i que fossin certes aquestes previsions, no comparteixo el diagnòstic sobre el que passa.

Les normes del màrqueting s'han imposat en la política: per ser modern un partit ja no es pot dir així, malgrat que si fos veritat que el bipartidisme ha acabat els partits estarien més partits que mai. De tota manera, no és tant el nom que s'utilitzi, ni els anuncis de televisió que protagonitzin els seus líders en entrevistes, tertúlies o incidents. Tot és com sempre: cap idea nova ha protagonitzat la campanya, fins i tot ha succeït que propostes "noves" de C's per acabar amb la corrupció hagin estat ja aprovades pel PP durant la present legislatura (en solitud!!), el que demostra fins a quin punt han estat tot absolutament indocumentats del que altres proposaven. Res de nou en l'esquema clàssic de les esquerres i les dretes, excepte el temps que el PP va semblar el PSOE, com el temps del PSOE de Zapatero imitant polítiques del PP. Més aviat sembla el desconcert dels votants respecte els seus partits de referència el que els ha fet pensar que ara les idees del propi les podia defensar millor un aliè. I així han avisat al bipartidisme que els dos partits originaris podrien ser reemplaçats per la seva còpia. Però en què canvia això el bipartidisme? No ens trobem més que en el moment de transició cap al nou bipartidisme, amb l'advertiment de què, si fos veritat que a partir d'ara on eren dos en seran quatre, l'ombra del "pentapartit" italià ens hauria de fer "lasciare ogni speranza" de què en ser més a la cassola el caldo es farà més gros.

I a més, malgrat tot l'esforç mediàtic per centrar l'atenció sobre quatre partits, el menysteniment de la resta no esborra la seva existència, ni l'estranya situació de Catalunya en el conjunt, ni el fet que En Comú Podem hagi conquerit una part del vot identitari català que sobre totes les coses (i de forma majoritària) volia poder votar la seva relació amb el conjunt d'Espanya. Com a mínim s'hauria de recordar que tot això, incrustat a Podemos, en forma de Democràcia i Llibertat o d'ERC, sumat podria ser considerar un tercer partit, el partit del dret a decidir, per dir-ho en paraules de l'argot present.

Al meu parer la única cosa històrica és que la renovació dels partits no serà des de dins, ans des de fora, castigant així una endogàmia històrica dins les formacions clàssiques a Espanya. I pel que fa a Catalunya la lectura ha de ser un xic diversa, perquè el doble eix de reflexió política (identitari e ideològic) que sempre hi gravita hagi afegit a la contesa una nova variant, ni que sigui dividida en dos; de manera que es podria dir que sí, que el bipartidisme ha donat pas al tripartidisme: o esquerra, o dreta, o Catalunya. I pel que es veu venir, i aquesta no serà una dada nova, torna a guanyar l'esquerra.




Comentaris

envia el comentari