Fi de cicle

"No és del tot congruent estar amb la CUP i no votar l'opció independentista més radical, com tampoc no ho és votar per un partit que, en el fons, no és independentista"

Avui diumenge es tanca un cicle d'un any tumultuós amb quatre eleccions i se n'obre un altre d nou. El que es tanca va començar amb les eleccions andaluses del març, va continuar amb les municipals i autonòmiques del maig, després amb les catalanes del setembre i les generals d'avui consagraran el que a s'evidencia que pot veure's ja com un canvi substancial i per varis conceptes de l'Estat espanyol. En realitat, el canvi es va iniciar l'any anterior, el 2014, en els dos punts més conflictius del dèbil equilibri de la segona restauració: el sistema espanyol de partits en les eleccions europees de maig de 2014 amb la sobtada emergència de Podemos i la relació de Catalunya amb la resta de l'Estat, amb la consulta del novembre i l'afirmació d'un acte de sobirania català que va encarrilar el procés cap a la independència.

El resultat de les eleccions generals espanyoles farà cristal·litzar aquests canvis que s'han anat acumulant i ens interessen a tots.

Hi ha un parer bastant estès entre els independentistes catalans en el sentit que el que passi a Espanya ja no és rellevant per a Catalunya, que és un país diferent. No és cert. Si fos així realment, els catalans no podrien votar en unes eleccions espanyoles, com no poden fer-ho en les franceses. Precisament, per a ser un país diferent, cal votar en aquestes eleccions. I que s'aconsegueixi aquesta finalitat dependrà en bona mesura de com es reaccioni ara i de si s'entén o no aquesta retroalimentació mútua entre Espanya i Catalunya. Un parell d'exemples ho aclarirà:

En les eleccions europees de 2010, en efecte, va emergir un partit nou, Podemos, amb el que ningú no hi comptava a Espanya, que pot ser determinant en l'Estat però també a Catalunya. Configura una oferta peculiar i única, que no és pròpiament de tercera via, però que se li assembla. Tot i que afirma reconèixer el dret a decidir sense embuts (el que el separa dels altres partits unionistes tradicionals), vol implementar-lo via referèndum (el que el separa dels partits independentistes), essent impossible que ignori que, en realitat, mai podrà posar en marxa aquest referèndum perquè el govern espanyol, qualsevol govern espanyol, no el permetrà pas. És a dir, proposa una mesura radical sabent que no sortirà. I té una altíssima intenció de vot a Catalunya i a Barcelona en concret, que només pot anar en detriment de les opcions independentistes.

El segon exemple fa referència a les eleccions andaluses de març del 2014, aparentment quelcom molt apartat i amè al debat de Catalunya. Tot i això, aquelles eleccions van ser al bateig de foc d'un partit català unionista que per primera vegada sortia del marc autonòmic i obtenia un resultat molt apreciable. La consulta va actuar com unes primàries per a Ciutadans que, tot i tenir un resultat desastrós a Catalunya en les municipals de maig, va emergir, per sorpresa, amb 25 diputats en les plebiscitàries catalanes del setembre, és la segona força al Parlament i aspira a condicionar la política catalana dels propers temps.

Òbviament, mentre les coses segueixin com estan, tot influeix en tot.

Tret de comptades i molt específiques circumstàncies, l'abstenció no és en general una bona opció. Quien calla, otorga, i si algú no vota, altres sí que ho fan i influeixen en el resultat en sentit favorable als seus interessos. Si el vot independentista té sentit a Catalunya, també el té a Madrid i per les mateixes raons. El debat a la CUP sobre l'abstenció no s'entén gaire bé. En l'ordre de preferències d'aquesta organització, la independència nacional i l'emancipació social ocupen indistintament el primer lloc en idèntic nivell de prioritat. Així com no es desaprofitaria cap ocasió de fer avançar l'objectiu de la transformació social, no es pot ignorar la que apunti a un avançament de la independència nacional. Sobre tot tenint en compte que es presenten dos partits independentistes, un conservador i l'altre més radical. No és del tot congruent estar amb la CUP i no votar l'opció independentista més radical, com tampoc no ho és votar per un partit que, en el fons, no és independentista.

El nou cicle és una oportunitat única per a Catalunya, una que mai no s'ha vist en el passat i és possible que no es vegi en molts anys en el futur en cas que aquesta es desaprofiti. La conjunció d'un govern independentista a Catalunya amb la falta d'un govern o l'existència d'un de dèbil a Madrid obre una possibilitat extraordinària per a compensar la desigualtat i el desequilibri estructural que es donen en les relacions entre Catalunya i l'Estat. En aquella hi ha un govern que, segons la legalitat vigent, és de segon ordre i competències molt limitades però que compta amb la força d'un suport popular majoritari. L'Estat compta també amb un suport popular majoritari (sempre és així quan es tracta de tallar les ales a Catalunya) i un aparell legal, militar, judicial, administratiu, repressiu aclaparador que, tot i això, serà menys efectiu si està dirigit per un govern sense majoria parlamentària o per cap govern.

Aquesta és l'oportunitat catalana per assegurar un nou cicle a l'Estat. Desaprofitar-la no constituint un govern a Catalunya i anant a unes eleccions anticipades al març que, a jutjar per la força de C's i Podemos, són de resultat molt incert, serà incórrer en una enorme irresponsabilitat.

Sigui de qui sigui aquesta responsabilitat.




Comentaris

envia el comentari