La massacre de Cambrils

"Amb memòria i voluntat podem ser el que vulguem. Per exemple, un poble lliure"

Avui diumenge, 13 de desembre, tindrà lloc a Cambrils l'acte institucional de commemoració de la massacre que, en aquesta població del Camp de Tarragona, van dur-hi a terme les tropes espanyoles de Felip IV, durant la Guerra dels Segadors. Esborrar la història o bé tergiversar-la, fins a fer que en desapareguin els trets essencials, és un dels components de tot procés d'alienació nacional. I aquest episodi d'avui és un dels pocs d'aquell període que continua sent recordat, tot i que no va ser fins al 27 de setembre de 1931 que l'organització patriòtica Palestra va col·locar una placa commemorativa dels fets, sobre la part de la muralla medieval que encara hi resta alçada. La placa va ser tapada durant els anys del franquisme, però, ja en els darrers temps de la dictadura, aquesta apareixia misteriosament destapada per mans anònimes que en reivindicaven el record, fins que era novament coberta per les autoritats del règim i descoberta pels qui n'eren contraris. A partir del 1983, el consistori cambrilenc va recuperar l'homenatge anual que, any rere any i fins avui, continua duent-s'hi a terme.

Entre el 12 i el 17 de desembre de 1640, entre tres i quatre mil homes del poble i municipis veïns, mal armats i sense artilleria, es concentren a la vila emmurallada de Cambrils amb l'intent de barrar el pas a les tropes borbòniques que pujaven des del Coll de Balaguer, camí de Barcelona. La plaça serà assetjada per un exèrcit proper als 25 mil homes, amb soldats d'infanteria, de cavalleria i peces d'artilleria. La desproporció és absoluta, de manera que els catalans, en no poder resistir més el setge, amb problemes d'armament, menjar i aigua, acaben per donar-se oficialment i l'exèrcit enemic es compromet a respectar-los la vida. Al final, centenars de resistents són degollats, els caps militars penjats i el batlle i consellers municipals morts a garrot vil i el cos penjat també a la muralla, revestits de les insígnies representatives i de comandament civil, com a gest d'escarni i d'escarment.

Els assassinats en massa i els degollaments d'aleshores no van tenir, és clar, la repercussió mediàtica dels crims de guerra dels Balcans, ni de les atrocitats d'estat islàmic, ganivet en mà, envoltant el coll de persones desarmades, però la crueltat és la mateixa. L'exèrcit espanyol va mancar a la paraula donada i va exercir la més atroç de les venjances, saquejant a més la vila emmurallada i devastant-ne la població. Gairebé quatre-cents anys més tard, és bo que els pobles no perdin la seva memòria col·lectiva i tinguin un record per aquells que van morir defensant-los, com a única prova que la seva mort no va ser inútil. Sense història no som més que un simple punt en un mapa de carreteres. Amb memòria i voluntat podem ser el que vulguem. Per exemple, un poble lliure.




Comentaris

envia el comentari