Ens ofereixen el Senat, al·leluia

"És la devolution max que proposa Madrid. O sigui, tot el que estan disposats a posar en la balança per convèncer dos milions de catalans de què val la pena quedar-se a Espanya"

El Senat s'ha posat de moda, qui ho havia de dir. Fins i tot té una nova ubicació al nou espai de la Sagrera, ara que no saben ben bé què fer-ne ni d'una cosa ni de l'altra. Políticament, és una idea low cost perquè la immensa majoria de madrilenys mai no trobarien a faltar la Cambra Alta i, a l'altra banda, el comú dels barcelonins ni tan sols s'assabentarien que els senadors fan les seves deliberacions a la capital catalana. El Senat és una d'aquelles andròmines que, la posis on la posis, sempre acaba fent nosa.

Tot i així, el Senat és un arcaïsme digne d'estudi i reflexió. Fonamentalment, va servir per afegir un forrellat més a la transició, quan el rei d'Espanya es va permetre el luxe de nomenar a dit 41 senadors que podien bloquejar el que fos si hagués estat necessari. Per això Joan Carles de Borbó va designar demòcrates tan interessants com el general Díez-Alegría -veterà de la División Azul i excap de la Casa Militar del dictador-, Carlos Arias Navarro -últim cap del govern nomenat per Franco-, Miguel Primo de Rivera Urquijo -nét i nebot- o Rodolfo Martín Villa, possiblement el més cínic de tots, amb la probable excepció del propi Borbó. De tota manera, l'invent de la transició va funcionar prou bé com per dissoldre aquella tropa i deixar que els partits del règim fessin la mateixa feina.

I allà es va quedar el Senat, fossilitzat. Tant, que els partits van començar a utilitzar-lo com a repartidora de càrrecs de consolació i jubilació. Allà, per exemple, es conserva en formol l'antiga Entesa Catalana de Progrés (anomenada Entesa pel Progrés de Catalunya), on José Montilla i Jordi Guillot encara vetllen pels ciutadans -tot i la dissolució de la cambra- des de la diputació permanent. Que no perdéssim cap nòmina.

En fi, pel que es veu el Senat és la devolution max que proposa Madrid. O sigui, tot el que estan disposats a posar en la balança per convèncer dos milions de catalans de què val la pena quedar-se a Espanya. Això, i un passi de "Ocho apellidos catalanes" a la Sexta, gentilesa de Podemos. Quin goig, tornar al peix al cove, no?




Comentaris

envia el comentari