Qui marca els temps?

"El destí de Catalunya depèn d'allò que decideixi avui una minoria. Com sempre en la història de la humanitat. Res de nou"

Naomi Klein es va fer justament famosa amb el seu llibre sobre "la doctrina del xoc", en el qual explica les vies per les quals el capitalisme contemporani manté sotmès el món i preserva la seva taxa de guany. David Fernàndez, proposa un "pla de xoc" com a contrapartida a l'acceptació d'un govern català presidit per Mas que pot salvar la situació i treure Catalunya de l'impàs. El millor antídot contra un verí és el propi verí. Tot és qüestió de proporcions. El xoc depredador capitalista combatut amb un xoc regenerador anticapitalista.

Pot un hipotètic govern català finançar aquest "pla de xoc" salvador? Com sempre, quan es tracta de números tot és discutible. Hi ha qui recorre a l'estadística -ciència més trista encara que l'economia- per provar que no hi ha possibilitat, perquè la caixa no ho aguantaria. I el jutge Vidal, per la via exemplar, proposa que la CUP entri al govern, a la conselleria de Benestar, per veure si pot allargar els recursos fins a fer-los finançar miracles. Així i tot, l'assumpte és opinable. Darrere de tota decisió de política econòmica en trobem sempre una altra de política política. La qüestió és saber si voler és poder o no. I l'única manera d'esbrinar-ho és posar-se a treballar. Que s'adopti el pla de xoc i deixi pas a un govern presidit per Mas, que s'aproximen moments carregats d'incerteses i promeses, i qui marqui els temps tindrà més esperances d'arribar a port.

Estem en campanya per a les eleccions espanyoles. Junqueras (ERC) afirma que seran les últimes a les quals es presentarà la seva formació. Sens dubte, ell ho voldria, però que succeeixi o no dependrà de molts factors, entre altres, de l'habilitat d'aquesta mateixa formació per guanyar prou suport i fer-ho possible. En tot cas, ara com ara, queda descartada la via Claver en aquestes eleccions. Es presenten tots els partits independentistes o no, amb l'excepció de la CUP. I fan bé, perquè l'abstenció enviaria una representació catalana a les Corts més nodridament espanyola, o sigui, de dretes, i no per això Catalunya es lliuraria d'haver d'obeïr les decisions d'un Parlament, d'un fervent nacionalisme espanyol, format per una unió sagrada entre les camises velles del PP i els nous fletxes de Ciutadans als quals, intervenint la necessitat, s'unirien les camises vermelles del PSOE al crit pretesament 'garibaldià' de la unitat de la Pàtria.


Està bé arribar al 20 de desembre sense que el govern central i els seus camarlencs de l'oposició sàpiguen a què hauran d'enfrontar-se a Catalunya. Això vol dir que no podran utilitzar-la com a motiu propagandístic en les seves rivalitats sobre qui preserva més i millor la unitat d'Espanya. Qui afina més en la seva capacitat per "seduir", "atreure", "disciplinar", "acoquinar" i, en definitiva, sotmetre els catalans.

Els temps, com sempre en tot conflicte, són decisius. Qui els marqui tindrà molt avantatge. Passades les eleccions espanyoles, es produirà la decisió de la CUP en assemblea, ja molt prop del final del termini. Si, com tot sembla indicar, hi ha un acord d'investidura que doni lloc a un govern que permeti evitar les eleccions anticipades, autèntica guillotina de les aspiracions nacionals catalanes, ens trobarem en una situació totalment inversa a la que tenim ara. El verí es combat amb verí i on abans hi havia un feble govern en funcions davant d'un poderós govern central amb majoria parlamentària absoluta, ara ens trobarem amb un fort govern català basat en un pacte "de xoc" i disposat a tot davant d'un feble govern espanyol en funcions i que, segons quins siguin els resultats del 20 de desembre, els serà més difícil constituir-se que el català.

Els últims quatre anys de desballestament del govern central espanyol no només han arruïnat el país, sinó que han empobrit la gent, empès a l'emigració els sectors actius, desmantellat l'Estat del benestar, han acabat amb la seguretat social, augmentant el dèficit públic i condemnant  la població a un futur pitjor a curt i mig termini. També han destrossat l'armadura de l'Estat de dret. Una pràctica de corrupció, clientelisme, enxufisme i nepotisme sistemàtics d'un partit que és una associació d'acaparadors de rendes i espoliadors de tot allò que és públic. Són paràsits. Això ha triturat el funcionament de les institucions de l'Estat, des dels més alts poders públics a l'última pedania. L'administració no funciona pel seu compte, sinó per amiguisme i favoritisme; els tribunals estan polititzats i el Constitucional no té cap crèdit per ser el braç judicial d'un govern corrupte. L'Estat espanyol no existeix; és una carcassa temporalment habitada en alternança de governs d'un o un altre partits dinàstics amb les seves xarxes de clients, com en la primera restauració borbònica.


Però ara aquesta alternança promet implosionar i el 21 de desembre pot ser l'Estat qui es trobi en una situació molt pitjor que l'actual impàs català, i que no sigui capaç de constituir un govern estable. En aquest cas, no podrà fer front als requeriments d'un govern independentista amb ampli suport parlamentari i popular.

Qui controla els temps té una bona part guanyada.




Comentaris

envia el comentari