El poder del poder o més de 135

"No ho acabo de veure clar, que sigui anti-patriarcal plantejar que un procés de milers depèn d'un senyor"

Que 135 dones i homes no representen set milions i mig de persones és una obvietat, però imaginem que m'ho crec: dins el sistema polític que tenim a Catalunya 135 escons són per a 135 persones que representen "el poble de Catalunya".

Tal i com el tenim muntat, a més, en el nostre sistema els i les 135 no hi arriben -als escons- per res més que per ser part d'un grup. D'un grup que explica que si arriba a tenir escons farà unes coses determinades i no d'altres. No votar per a investir un senyor determinat, per exemple.

I què té a veure amb el "poder", tot això? Doncs, en principi, si creiem que tot aquest circuit funciona així, res. No fan el que volen, les persones del grup, sinó allò que han dit que faran, perquè per això tenen una quota o una altra de representació a partir dels vots que obtenen després d'haver proposat i d'haver-se sotmès a votació.

Passa sovint, però, que algú se surt del grup i provoca o fa quelcom diferent a allò que li ha dit a la gent que farà. D'això se'n diu "política del poder": fer servir el suport de la gent per a fer allò que un vol, segons les circumstàncies individuals, des de l'escó o des del regust de l'escó.

Ens ha arribat un text, "al poble de Catalunya", signat per un senyor que forma part d'un grup que va dir ─abans de les eleccions─ que no faria una cosa que ara ell diu que s'ha de fer. Ho diu de manera més complexa: més o menys plantejant que un procés ─que han impulsat milers de persones─ depèn ara del fet que el lideri un senyor amb nom propi. I que si no el lidera aquest senyor, no serà.

El text és... difícil. Hi ha desenes de construccions que no aconsegueixen sortir del cap (o del cos) del seu autor per a fer-se entendre. I hi ha, a més, molts noms de senyors, en el text. Sembla ser, doncs, que l'autor només s'ha alimentat de paraules de senyors per a tenir idees: Pope, Arquímedes, Breton, Bekett. L'autor, però, és part d'un grup que diu que vol "una realitat anti-patriarcal".

No ho acabo de veure clar, que sigui anti-patriarcal plantejar que un procés de milers depèn d'un senyor. Que una promesa d'abans de les eleccions quedi desdita en un article de diari en forma de "si no ho feu, no en sabeu". Que un seguit d'idees estiguin només fonamentades en referents masculins i que es faci ús d'un ex-escó per a exercir poder. Per a acabar-ho d'adobar hi ha alguna cosa lletja en tornar a fer ús de la pròpia veu per a dir-li al món la desgràcia que és: allò de "quin país de gent que no sap què es fa!".

Poètic, això sí. Maco. Quasi musical, el text. Vaja, que sona bé... però que si gratem una mica ens tornem a trobar amb allò de sempre: un senyor que ha fet servir la confiança de la gent que ha votat el seu grup per a dir allò que el seu impuls li ha fet dir en forma de mandat. Que si no fem allò que ell diu que sap que s'ha de fer, que és votar un altre senyor, res arribarà a bon port.

D'això se'n diu "política masculina": vaja, que la idea "coral", tan femenina com poc tinguda en compte en el seu moment, ha estat substituïda per la idea de "jo, que sóc jo, us diré què heu de fer".

L'article començava amb la cita d'un dels senyors referits com a gran pensador que resumeix, tal qual, la política del "jo masculí": fes bé la teva part, només en això resideix l'honor. L'honor i el jo són els grans eixos de la història del patriarcat. I el "fes la teva part", el vèrtex de la història del poder que, ja ho hem vist, no ens porta més que a la frustració i a la desaparició del "nosaltres".




Comentaris

envia el comentari