Compte amb l'Estat nou!

El perill més gran a l'hora de fer un estat nou és que només vulguem fer un estat nou. El perill més gran és que ens limitem a fer un canvi de dependències, substituint les autoritats de Madrid per les autoritats de Barcelona però mantenint estructures, cultures corporatives, bagatges normatius... Òbviament, si només fos això, Catalunya ja hi guanyaria -en recursos disponibles, en proximitat de les decisions, en supressió de controls polítics, en desaparició d'amenaces sobre la llengua, o sobre la liquiditat pressupostària, o sobre la subordinació d'inversions públiques a interessos aliens... Ara bé, si finalment només fos això, hauríem malbaratat una extraordinària oportunitat, excepcional en la història de qualsevol país.

Per això, convindria reivindicar, sense matisos, que el nostre objectiu és fer un país nou. I és aquest objectiu que ens duu a reivindicar la sobirania, perquè sabem que només podrem fer un país nou si l'acompanya un estat propi. La insatisfacció de la societat catalana amb la situació actual no és fruit només de la dependència respecte d'Espanya sinó també pel model de societat, d'economia, d'administració, de rol internacional... i pels valors i els estils que deriven de la concepció que les institucions espanyoles tenen d'elles mateixes. Tot això s'estén com una ombra fosca i densa sobre la realitat catalana. I és amb tot això que hem de trencar. Altrament, la independència no seria cap emancipació real.

Molts ciutadans que avui no avalen les opcions sobiranistes, que fins i tot hi voten en contra, participarien de grat en reflexions sobre la Catalunya del futur en àmbits tan crucials com l'energia, la societat de la informació, el benestar, la immigració, la cultura, la transparència i l'ètica pública, la innovació industrial, el turisme, el rol de les ciutats, la sostenibilitat, les infraestructures, el comerç internacional... De fet, la llista pot allargar-se força més, perquè són molts els temes que es troben en un moment crucial d'orientació per a encarar els reptes dels pròxims decennis. Salvant les distàncies, entre els anys 1975 i 1977, el país ja va fer una cosa així amb l'oblidat Congrés de Cultura Catalana, que va reflexionar sobre la Catalunya del postfranquisme.

Durant aquests últims temps, el moviment sobiranista ha elaborat molts documents, però sempre ho ha fet, lògicament, partint de la premissa de la desconnexió: què farem quan siguem independents. I encara que hi ha propostes molt atractives, aquesta condició de partida -l'estat propi- fa que una part de la població no hi pari l'atenció deguda. Per això, l'expansió del suport al sí hauria d'explorar altres vies d'aproximació.

Convocar amplis sectors de la societat a pensar el futur deixant de banda, d'entrada, la qüestió de la forma d'estat podria aglutinar de nou voluntats supermajoritàries sobre aspiracions comunes. I, si es fa sense restriccions, tindrien com a efecte secundari un suport creixent a la independència perquè d'una cosa podem estar segurs: qualsevol escenari engrescador que dibuixem en tots i cadascun dels temes que abans enumerava només serà viable si disposem d'eines institucionals pròpies i es deslliurem de les traves derivades de jerarquies anacròniques i d'ànsies d'uniformitat, dos elements que són consubstancials a la manera de pensar Espanya que tenen la majoria de les forces polítiques i socials que poden governar-la.

El procés cap a l'estat nou ha d'avançar -és un mandat electoral-, però en paral·lel cal aplegar moltes més voluntats per a definir un país nou que doni sentit a prendre les regnes sobre el nostre destí col·lectiu. Convindria, doncs, no distreure's d'aquest repte, encara més magne i, sobretot, més essencial.




Comentaris

envia el comentari