La CUP i el pallasso

"El destí de Catalunya depèn del que decideixi avui una minoria. Com sempre en la història de la humanitat. Res nou"

Catalunya està vivint un moment crucial de la seva història. Per primera vegada hi ha una majoria independentista al Parlament i potser també per primera vegada pot tenir un govern de la mateixa orientació. El procés cap a la independència, sobre el qual han abocat tot tipus d'ironies i sarcasmes els qui se senten més a gust en la dependència, ha estat fins ara, està sent i serà un camí difícil, acinglat, ple de paranys, desenganys i provocacions. Ningú esperava cap altra cosa.

Canviar una situació tan enquistada, amb arrels tan profundes; moure una realitat consagrada durant segles, per injusta que sigui, no és una feina senzilla que pugui realitzar qualsevol nouvingut per un capritx passatger. Alterar un equilibri d'interessos creats, amb un repartiment de beneficis que no es discuteix perquè és el que ha estat tota la vida, requereix valor. És obligat enfrontar-se i respondre a les 'tarascadas' d'aquells que defensen un ordre en el qual se senten a gust i no permeten que es pugui qüestionar. Perquè tots es declaren disposats a millorar l'statu quo social i nacional. Tots s'omplen la boca amb la paraula màgica canvi, la clau de l'acció política. Però tots s'oposen a ell, el neguen i el rebutgen quan algú ho proposa de veritat.

Obrir un horitzó nou a un poble obligat a compartir una història per la violència, la tradició o la inèrcia és un dels programes més radicals i transcendentals que pugui donar-se en la vida col·lectiva. Quan una nació es troba en aquesta cruïlla, quan de la decisió que prengui en aquest moment dependrà el seu futur per llargs anys, hi ha un sentit especial de la responsabilitat que recau sobre aquells que han de pronunciar-se.

No tinc dubte que els delegats en l'assemblea de la CUP d'avui són conscients de la importància decisiva de la seva deliberació. A ella s'ha arribat després d'haver conclòs un període previ de debats en els quals no ha quedat argument per esgrimir ni càlcul per fer. L'última objecció de caràcter quantitatiu de si és de rebut que una minoria (i una minoria radical; per això és minoria) condicioni la decisió d'una majoria ignora dues possibles respostes. En primer lloc una col·lectivitat mesura la seva categoria pel tracte que dispensa a les seves minories, la importància que els reconeix i la demostració pràctica que aquesta importància no és retòrica sinó real i efectiva. En segon lloc, normalment els qui objecten al pes donat a l'opinió i decisió d'una minoria són els qui oculten el fet que el que anomenen "decisió de la majoria" sovint no és una altra cosa que la decisió d'un només recolzada per un aparell i una xarxa d'interessos.

El destí de Catalunya depèn del que decideixi avui una minoria. Com sempre en la història de la humanitat. Res nou. Així que calmin-se els ànims i confiï's en què la minoria sabrà adoptar la millor decisió per als interessos generals. Entre d'altres raons perquè el que hi ha allà fora no és la calma tranquil·la de l'statu quo d'un món plàcid, sinó una reacció cega i furiosa, disposada a recórrer als mitjans més immorals i abusius per ofegar un moviment popular i impedir que es reprodueixi. Guerra bruta des de les clavegueres de l'Estat, amenaces, calúmnies, pressions, arbitrarietats, violència, intervenció i tones d'insults i mentides des d'una xarxa de mitjans finançats pels grans capitals i els fons de rèptils.

Tots els aparells ideològics de l'Estat s'han engegat per trinxar l'independentisme català. Una de les seves tàctiques favorites consisteix a negar que es tracti d'una aspiració social, d'un moviment de milions de persones, d'una confluència d'entitats, associacions de la societat civil i partits polítics, d'un sentir popular, per reduir-lo al capritx personal del senyor Mas, un subterfugi per mantenir-se en el poder, una fugida cap endavant a fi d'escapar a la seva responsabilitat, una innoble manipulació de l'opinió. En aquesta línia d'atac personal, d'infame argument ad hominem de la literatura més panfletària, un columnista català que escriu al diari El País, el principal òrgan del nacionalisme espanyol, resumeix la seva lamentable diatriba anomenant a Mas "pallasso".

Aquest país està avui governat amb majoria absoluta per un home (recolzat en una presumpta banda de malfactors) que va arribar al poder dient exactament el contrari del que va fer, que no dóna rodes de premsa, ni compareix al Parlament, que menysprea a l'oposició, no coneix més llengua que la seva (i no gaire bé) i no sap parlar en cap; que no sap llegir ni la seva pròpia lletra; que ha cobrat sobresous de procedència dubtosa, paga la medicació del seu pare amb càrrec als pressupostos de l'Estat, intercanvia missatges de suport amb presumptes delinqüents, menteix en seu parlamentària i no parlamentària, no diu sinó bajanades una darrere l'altra, supedita els interessos del país als del seu partit i els seus propis, personifica la corrupció generalitzada, l'esperit més retrògrad i estúpid del nacionalcatolicisme de sempre i és la riota de la comunitat internacional. Però d'aquest no es diu res, d'aquell que per la seva pura incompetència ha portat el país a la ruptura, no se'n diu res.

El pallasso és l'únic que s'oposa de veritat a aquest vergonyós desgovern, el que lluita contra tots els elements furiosos per una idea de país i nació, el que respecta la voluntat democràtica, s'expressa amb correcció, parla diverses llengües, compta amb reconeixement internacional, està processat per les seves idees i corre risc real d'anar a la presó.

Tinc molt respecte per la noble professió de pallasso i mai utilitzaré aquest nom com un insult. No vull semblar-me als insuportables senyorets que ho fan.




Comentaris

envia el comentari