El relleu

"Montoro encarna la cara més genuïna de l'Espanya anticatalana, l'Espanya que no té escrúpols a escanyar-nos econòmicament"

S'ha de reconèixer que Rajoy no és Aznar. Vull dir que, tot i que Déu n'hi do perquè l'home s'hi esforça i fa el que pot, l'animadversió que va aixecar i aixeca encara Aznar, entre els catalans, és immensament superior, per la intensitat, a aquella que suscita el president actual. Tant és així que de l'etapa de govern d'Aznar el membre més recordat, no pas precisament per a bé, és el mateix Aznar. L'avi d'aquest, el navarrès Manuel Aznar, va militar al sector més radical del PNB, escrivia al periòdic nacionalista basc Euzkadi amb el pseudònim en euskera Gudalgai (recluta) i estrenà, el 1914, un drama qualificat de ""furibundament antiespanyol", titulat El jardín del mayorazgo. Però després de dirigir El Sol a Madrid i el Diario de la Marina, periòdic espanyolista de l'Havana, es passà a les files del franquisme i arribà a dirigir, conseqüentment, La Vanguardia Española, diari del règim a Barcelona. No cal dir que, de tota aquesta intensa i variada biografia personal, el seu nét José María només es va fixar en la segona part i s'hi va quedar. Va ser tanta la convicció i l'energia que l'ex-president de Castella-Lleó va posar a defensar el nacionalisme espanyol més ranci, conservador i anticatalà, que va fer ombra a tots els seus ministres, cap dels quals no podia competir amb ell, en aquest terreny, ja que els superava amb escreix. Com continua superant avui encara el seu successor a la Moncloa, com queda clar cada cop que bada boca i aconsegueix que tremoli tot el PP.

En l'executiu de Rajoy, tanmateix, la grisor de la personalitat de qui figura que el comanda ha permès que. justament, altres noms de ministres brillin amb llum pròpia en el firmament del nacionalisme espanyol governamental. En honor a la veritat, és de justícia admetre que el ministre José Manuel García-Margallo Marfil té el seu què. Amb Franco encara viu milità a les Juventudes Monárquicas Españolas i, a recer de Fraga Iribarne, va ser secretari general tècnic del Ministeri d'Economia i Hisenda d'Espanya i, ja en democràcia, diputat a Madrid i a Brussel·les. Ha estat, però, com a ministre d'Exteriors quan n'ha dites de l'alçada d'un campanar, en relació a Catalunya i al procés sobiranista, advertint de tota mena de malvestats que caurien sobre la Catalunya independent, al costat de les quals les plagues d'Egipte no arribarien ni a la categoria de teatre d'aficionats. La més cèlebre d'aquestes fou sens dubte l'afirmació segons la qual una Catalunya independent estaria fent voltes eternament per l'espai sideral, al marge de tot i de tothom. Lluny d'espantar o dissuadir ningú, l'amenaça va ser presa en conya pel seu caràcter desmesurat i, alhora, va haver-hi també qui se la prengué al peu de la lletra. Em refereixo a aquells que sempre havien tingut el somni de volar per l'espai, però que no podien fer realitat l'aspiració, tenint-ne en compte el cost econòmic. Ara ho tenien clar: si érem independents, seríem tots els que viatjaríem a l'espai i, a més, de franc. Tot un estímul, doncs, per a decantar la gent amb vocació d'astronauta cap a la causa independentista...

Fins fa uns mesos, però, el rei del mambo de la provocació anticatalana era, sens dubte, el sociòleg madrileny José Ignacio Wert Ortega, antic militant del partit Izquierda Democrática, llàstima de nom... A finals del 2011, Rajoy el nomenà ministre d'Educació, Cultura i Esport i ja se li va veure el llautó ideològic quan va renovar la subvenció al Diccionario biográfico español de la Reial Acadèmia de la Història, obra molt qüestionada per l'exaltació que s'hi feia del dictador Franco i el seu règim. Wert, però, va destacar per la seva obsessió contra la llengua catalana i el procés d'immersió lingüística en aquest idioma. El seu setge a l'idioma a l'escola el dugué a mesures absurdes com ara canviar la llengua de tota una classe si ho demanava una família, a Catalunya, mentre es passava per l'arc triomfal la mateixa petició de milers de pares i mares al País Valencià, si ho reclamaven en la seva llengua. La seva descarnada confessió que del que es tractava era d'espanyolitzar els infants catalans, ja dóna idea que el personatge no estava per gaires romanços i anava per feina. El ministre arribà a suscitar la unanimitat de la comunitat educativa, al seu voltant, però en contra. Ara, el règim espanyol li ha pagat els deures prestats a la seva causa, premiant-lo amb l'ambaixada del Regne d'Espanya a l'OCDE, una de les tres ambaixades que aquest país té a París, al costat de la que manté davant la República Francesa i de la que sosté també a la UNESCO, amb centenars de funcionaris, només a la capital del Sena.

Però, no hi ha dubte que, ara mateix, el relleu del camarada Wert, l'ha pres, amb tots els mèrits més que indiscutibles, Cristobal Montoro Romero, ministre d'Hisenda amb Aznar i amb Rajoy i home de confiança del ciutadà exemplar Rodrigo Rato, a l'època que aquest era vicepresident d'Afers Econòmics en el govern del jugador de dòmino a Quintanilla de Onésimo (Redondo, clar). Els nivells d'irritació que provoca la seva sola imatge són, francament, elevadíssims. Però si, a més a més, parla, la reacció negativa ja no té aturador, no sols pel que diu sinó també per aquell to de veu característic que, just de sentir-lo, ja crea rebuig. El seu fanatisme contra Catalunya és ja malaltís i aprofita qualsevol pretext per a perjudicar-nos. Només cal recordar la satisfacció orgasmàtica amb què es referia a la confessió de Jordi Pujol, tot bavejant anticatalanisme en estat pur, sense poder dissimular el plaer mental i físic que aital exercici fonètic li creava. Ara, amb la intervenció de les finances de la Generalitat, la mesura més greu contra l'autonomia al llarg d'aquests anys, Montoro encarna la cara més genuïna de l'Espanya anticatalana, l'Espanya que no té escrúpols a escanyar-nos econòmicament, això sí, tenint ell a la seva butxaca els recursos que nosaltres hem generat amb el nostre esforç i treball. És aquesta Espanya, la mateixa que no ha alçat cap veu a la dreta i a l'esquerra protestant contra aquesta barbaritat, la que volem perdre de vista i com més aviat millor. Amb quina ambaixada, però, serà premiat Montoro, en el futur, pels seus serveis governamentals contra Catalunya? És un xic precipitat, ara mateix, de fer-hi apostes, però sembla que la del Gran Ducat de Luxemburg va força buscada...




Comentaris

envia el comentari