De tocar el FLA-viol

"La república que volem construir i que construirem és la nostra. La volem i la necessitem per fer les coses bé i a la nostra manera"

Ahir, després d'un llarg dia de feina, vaig sortir de casa per anar veure com podia omplir la nevera sense danyar la butxaca. Tot just entrar al Bonpreu, m'he dirigit a una senyora del Gran Recapte d'Aliments, a qui vaig demanar una bossa per omplir de menjar. Una acció que, per a cada ciutadà d'aquest país, hauria de ser gairebé automàtica. I majoritàriament, ho és. Ho he dit en nombroses ocasions i no em cansaré mai de repetir-ho. El poble català és immensament generós i solidari. Es veu en els ulls de la seva gent, dels voluntaris i de les voluntàries del Banc dels Aliments i de totes aquelles persones que fan més fàcil que tothom pugui tenir un plat a taula, vingui d'on vingui, es digui com es digui. Heus aquí com es mesura la grandesa d'un país.

Al llarg del proper mes de desembre, ho podrem comprovar novament amb La Marató de TV3, que per mi és una de les iniciatives més grans que ha desenvolupat el nostre país. Ho vaig viure de primera mà fa 3 anys quan, gràcies a la immensa feina d'uns joves estudiants de la Catalunya Nord i del Consell d'Estudiants de la Universitat de Girona, unes quantes associacions d'estudiants vàrem aconseguir celebrar un sopar solidari i de germanor (amb concert inclòs), on participaren gent de totes les edats, sensibilitats i orígens possibles, portant per primera vegada un acte solidari de La Marató de TV3 a la Fidelíssima Vila de Perpinyà.

Malgrat aquesta solidaritat inqüestionable i el monstruós dèficit fiscal que patim, ens trobem abocats a escoltar la Soraya i el Montoro tocant el FLA-viol, aquell instrument que, lluny de ser el nostre estimat flabiol, s'utilitza per a fer xantatge als contribuents catalans enlloc de respectar el seu mandat democràtic inequívoc, sorgit de les urnes. Estem assistint a un intent d'humiliació en tota regla. Tot això està succeint amb un govern en funcions autodeclarat impotent i amb un sector de l'esquerra que, davant de la intransigència i bel·ligerància d'un Estat espanyol sense pietat, es fan els sords. Alguns fins i tot es fan els cecs.

Per si això no és prou, la campanya electoral de certs candidats s'emmarca novament en l'intent de dividir el poble de Catalunya per raons de procedència social i d'orígens. D'això en diuen la nova i regenerada política. Un dia conviden als immigrants a ajudar «frenar la independència», l'altra dia diuen que l'independentisme és gihadisme i altres infinites bajanades i fal·làcies d'un Estat en estat de descomposició.

La pregunta que em faig és la següent: com és possible que davant d'un atac tan descarat i humiliant encara hi hagi gent defensant el no a la independència d'un país com Catalunya? Un país que s'ha mobilitzat durant cinc anys, un país de gent digne i treballadora, un país que estima la llibertat i les urnes, un país que ha votat majoritàriament a favor de la seva llibertat en un context completament hostil, no ho oblidem.

La república que volem construir i que construirem és la nostra. La volem i la necessitem per fer les coses bé i a la nostra manera. Aquella manera que ens permet ser qui som. Gent solidaria, gent de pau, gent que estima la democràcia, gent que no deixa tirats ni coacciona els seus ciutadans. Gent que estima la cultura. Gent que facilita el creixement dels autònoms i de les empreses. Gent que contribueix a la pau social arreu del món. Això no és un somni. Ho tenim a tocar.

Dit això, em sembla que la proposta feta per part de Junts pel Sí a la CUP és completament justa i assumible. Deia en Titot que «sense la independència, no hi revolució». Jo aniré encara més enllà. La independència és la revolució.




Comentaris

envia el comentari