El nom de Déu

"Els conflictes entre humans són senzillament l'oblit de què som u, i que la solució sols rau en l'amor"

Malauradament s'ha complert. Mentre ens miràvem el melic, mentre parlaven del nostre tema (important, no ho nego, però menys en posició relativa), mentre ens capficàvem dia rere dia en enrocar posicions i tibar la corda, mentre tot això passava en el nostre món petit i confortable, segur en lo físic i també en lo jurídic, el mal ha tornat a mostrar la seva cara. I aquest cop ha estat tan a prop que els morts s'han fet més morts i hem omplert les xarxes socials, és cert, no de precs, ans de clams per pregar. Paris s'ha revelat de nou de la mateixa naturalesa que ho som tots enfront de la mena d'amenaça que ens arriba: vulnerable, indefensa, terriblement incapaç d'entomar el repte de combatre qui no te cap por de morir, ben al contrari, camina cap al final amb l'alegria fanàtica de qui creu que matar pot tenir alguna mena de recompensa.

Envers el terrorisme global tenim poques eines disponibles. En el terrorisme local, el que vam sentir casi habitual en èpoques ben properes, l'assassí preuava la seva vida, fins i tot es feia tou en interrogatoris heterodoxes, "cantava", detenien altres companys, es trobaven amagatalls d'armes i municions, trobaven finançament en certs partits que, expulsats del pluralisme polític, van tallar d'arrel l'economia que feia possible la por. I el final va arribar.

Aquest terrorisme d'ara és per molts motius d'una altra mena: ha socialitzat, com aquell, el dolor, perquè sap que el terror sols s'instal·la en la gent quan pensa que pot ser víctima sense raó aparent, quasi bé per atzar. "Fins que arribeu a tenir pot d'anar al mercat", així han dit que continuarien actuant, en paraules d'alguns "soldats" jihadistes en l'últim comunicat que han difós.

Però aquest terrorisme és global perquè transcendeix fronteres, més encara quan polítiques de frontera com l'europea s'han revelat un costosíssim fracàs: busquen les aglomeracions de gent per causar tant mal com pugui sense avisar, graviten sobre suïcides imprevisibles que sols veuen la glòria en morir matant, tenen sorprenents col·laboradors occidentals que s'han vist seduïts per l'aventura i la tesi, desperten agents "dormits" durant dècades que semblaven amables veïns i tenen l'ajut inestimable d'unes noves tecnologies on superen de bon tros la destresa dels seus perseguidors. La seva integració aparent deixa de ser-ho el dia de la seva activació com si es tractés d'una bomba temporitzada, en qualsevol lloc, en qualsevol moment, i el moment és ara.

Al caos i la tragèdia sense dubte ha contribuït la nostra inestimable col·laboració en dos sentits: d'una banda, el bonisme filosòfic, un corrent de pensament molt arrelat en una certa esquerra (antisionista, pro-palestina i tremendament indocumentada) que diu que tot això no és més que la reacció a les nostres invasions d'ara, amb l'Irak constituït en símbol, però ho diuen per manca de coneixement de la història o per voluntat de tergiversar-la. El conflicte del segle XXI és vell, però adopta formes noves; no enfronta ideologies polítiques ans cosmovisions, perquè no hi ha diàleg possible entre dues maneres tan diverses de concebre la relació entre la política i la religió com les que signifiquen el nostre relativisme moral laïcista i el seu integrisme fanàtic jihadista, totes dues prenent el nom de Deu en va. Ni tot occident éws relativista moral i menys encara tots els musulmans són assassins; però per a l'integrisme la nostra concepció de la democràcia, on qualsevol cosa val si ho vol la majoria, és una provocació contra allò que és sagrat, i per tant faríem bé en recordar que els més disposats a defensar la democràcia sense apel·lar a cap fonament moral, es voti el que es voti, constitueixen els principals enemics dels integristes. La guerra d'Irak o la de Síria no són l'arrel del problema, tot i que els hi serveixi d'excusa; el bonisme faria bé en llegir alguna de les seves pàgines web per advertir que la seva voluntat és reconstruir "Al Andalus", un concepte bastant anterior al segle XX, directament entroncat amb les creuades.

L'altra "contribució" que hem fet des d'occident al colossal problema és una mal entesa contribució al desenvolupament d'aquells territoris d'on venen o a on tornen, mitjançant ajuts econòmics que mai han anat a parar a la gent necessitada, ans a uns governs corruptes o corruptibles que amb aquests diners, sumats als recaptats a occident mitjançant diversos mètodes d'aparença pacífica, han finançat escoles de terroristes amb la connivència o la volguda ignorància de tothom.

Tots sabem, o hauríem de saber, que els conflictes entre humans són senzillament l'oblit de què som u, i que la solució sols rau en l'amor. Però ara per ara no som capaços d'acceptar el preu en vides que s'hauria de pagar per aconseguir desfer un nus emocional de proporcions gegantines. Mentre això arriba, no hi ha més pràctica clara que la "guerra contra el terror", idea encunyada pels Estats Units just en la direcció contrària, però capaç de generar el mínim sentiment de seguretat entre la població occidental ara que visualitza la pitjor amenaça contra el seu model de vida.




Comentaris

envia el comentari