Desconnexió Companys

"Ara que tenim la proa posada cap a la llibertat, m'ha semblat que calia recordar l'única desconnexió real produïda en tres segles de submissió"

El 6 d'octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar l'estat català, després de condemnar els que atiaven l'odi contra Catalunya: "En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'estat Català de la república Federal Espanyola (...)". La declaració va tenir un gran impacte a tot el Principat, al País Valencià i a les Balears. A Mallorca, Pere Oliver i Domenge, autor de "La catalanitat de les Mallorques" i batlle republicà de Felanitx, féu instal·lar uns altaveus a la plaça, des d'on la població seguia, per ràdio, l'evolució dels esdeveniments. El final d'aquell episodi ja és conegut: tres morts independentistes al CADCI davant l'exèrcit espanyol, el president, el govern i centenars de catalans empresonats i l'autonomia suspesa fins després de les eleccions del 16 de febrer 1936. Ara, el ministre de l'Interior espanyol ha qualificat de broma aquell gest de Companys, comparant-lo amb la resolució recentment aprovada pel Parlament. Més enllà de considerar o no un error aquella declaració, és evident que Companys no es va limitar a una simple proclama, sinó que era ben conscient de què significava la frase en què el seu govern assumia "totes les facultats del Poder a Catalunya".

No havien passat encara dos anys quan Companys va dur a la pràctica allò que, la tardor del 36, podia aparentar ser, tan sols, un simple recurs retòric: assumir totes les facultats del Poder a Catalunya. Efectivament, amb l'esclat revolucionari que va seguir l'inici del cop d'estat franquista, el país va entrar en una fase del tot nova, que pot arribar a qualificar-se com d'independència de facto, encara que no de iure. Tant era així que, com ha estudiat recentment Arnau Gonzàlez, els representants diplomàtics acreditats a la capital catalana esperaven d'un moment a l'altre la declaració formal d'independència i restaren ben sorpresos en constatar com, malgrat que el context hi era favorable, el canvi d'estatus polític no s'arribà a produir. Crida l'atenció també com, aquesta independència de facto, no ha cridat excessivament l'atenció no sols dels estudiosos d'aquest període, sinó que ni els mateixos independentistes s'hi han interessat mai gaire, de manera que no és habitual que es faci referència a aquest moment com una etapa singular en la història de l'autogovern català.

Amb la sublevació franquista, el territori de l'estat espanyol va quedar fragmentat, de manera que Catalunya va quedar separada o aïllada del govern democràtic, amb seu a la capital de la República, a Madrid. Aquesta circumstància, en plena guerra, va forçar la Generalitat a assumir unes funcions i al seu president unes prerrogatives de cap manera no previstes per l'Estatut i, òbviament, molt més enllà d'aquest i del marc constitucional vigent. Així, el mateix Companys exercí la facultat d'aplicar l'indult a condemnats i el seu govern controlà l'expedició de passaports que tantes vides va salvar, les competències de la policia de fronteres i duanes, la incautació dels fons del Banc d'Espanya a Catalunya i amb el cos de la guàrdia civil al servei de la Generalitat. Les circumstàncies del moment obligaren a la creació d'un Departament de Defensa, amb un militar republicà al capdavant: Felip Díaz Sandino. El flamant conseller de Caldes d'Estrac, tinent coronel de l'exèrcit de l'aire, havia posat l'aviació republicana sota les ordres de la Generalitat i ja el 6 d'octubre de 1934, en ser proclamat l'estat català per Companys, s'havia negat a bombardejar el palau de la Generalitat, motiu pel qual havia estat detingut i empresonat. A més, es creà també el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, primer organisme de propaganda política d'una institució democràtica a l'època contemporània, capdavanter arreu del món.En aquells primers temps d'incertesa, es creà l'Escola de Guerra de la Generalitat, ubicada a Sant Cugat del Vallès, el 6 de desembre de 1936 un decret feia néixer l'Exèrcit Popular de Catalunya, l'himne del qual era obra del poeta Joan Oliver i els soldats anaven al front amb un escut amb les quatre barres i la inscripció "Per Catalunya". Un submarí es desplaçà fins a Mallorca, sota les ordres de la Generalitat, i el seu oficial intentà convèncer de ser lleials a la República algunes guarnicions de l'illa, mentre el govern català promogué, més endavant, una expedició militar a Mallorca, sostingué els seus propis front de guerra a l'Aragó i Tarradellas dirigí la transformació de la indústria convencional en indústria de guerra dedicada a la fabricació d'armament. Companys passava revista a tropes i era rebut pels militars com un veritable cap d'estat, tracte que també li dispensava un cos diplomàtic present a Barcelona en el qual, de fet, els cònsols eren pràcticament ambaixadors, en particular Antonov Ossenko, representant de la URSS.

Finalment, Companys promogué dos decrets que són l'expressió d'una voluntat de sobirania catalana, no supeditada a cap altra. El 28 d'agost de 1936, signava un decret d'article únic amb un enunciat que era tota una declaració de principis: "Solament tindran força d'obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya". Però com sigui que alguns Departaments continuaven enviant al DOG, per a la seva publicació, normativa ministerial sectorial apareguda al BOE, calgué un nou decret presidencial, encara més explícit per part de Companys, el 4 de setembre: "Art.1. Des d'aquesta data és derogada l'Ordre del 29 de juliol de 1935, que encarregava als Departaments de la Generalitat la publicació de les disposicions del Govern de la República que afectaven serveis de llur incumbència. Art.2. D'ara endavant no serà publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya cap disposició del Govern de la República sense ordre expressa d'aquesta Presidència". Ara que tenim la proa posada cap a la llibertat, m'ha semblat que calia recordar l'única desconnexió real produïda en tres segles de submissió: la desconnexió Companys.




Comentaris

envia el comentari